Atacs d'amnèsia
Ens encantaria ser l'home invisible una bona estona i colar-nos al vestidor del Nàstic. Simple curiositat per saber com s'entenen i, pitjor encara, si arriben a comprendre les instruccions de l'entrenador. Segons l'amic Enric Pujol, l'home que ho sap tot del club tarragoní, en l'actual Babel grana conviuen futbolistes de tretze nacionalitats diverses. Tretze, sí, i vinguts dels països més exòtics. En el darrer trienni, apel·lem altre cop a la mateixa font fiable, el club de Tarragona ha allotjat tants estrangers com en la resta de la seva trajectòria, ja centenària. Sense atendre a raons d'aquest gros calibre, a la Budallera semblen prevaler avui els atacs d'amnèsia de certa part de la parròquia local, entestada a oblidar que, just abans de l'estiu, van lluitar per pujar a primera després d'una temporada sorprenent, extraordinària, tractant-se d'un equip acabat d'arribar. D'aleshores ençà, l'onze, que ja feia curt –com gairebé tothom– de pólvora en atac, ha perdut dos referents bàsics, el davanter Naranjo –traspassat al Celta– i el veterà rodamón Emaná, impagable en la tasca de lideratge carismàtic.
Com passa sovint, la direcció esportiva s'ha vist obligada a fer política de portes giratòries. Hi ha entrat un munt de gent. L'entrenador continua sent el mateix dels grans èxits, el valencià Moreno, excel·lent tècnic que presenta els millors percentatges de la història, superiors a gent tan recordada a Tarragona com Pepe Nogués, Bescós i Jaurrieta. Però es veu que ha plogut massa, malgrat la sequera, i alguns socis no suporten el bany de crua realitat que comporta veure el club cuer de segona, sense haver guanyat cap partit encara. I s'han posat neguitosos, amb ganes d'exigir responsabilitats, ultratjant la primera condició imprescindible per seguir i estimar un club com el Nàstic: mai no li podràs exigir absolutament res, t'hi hauràs de lliurar incondicionalment perquè no viu en condició d'oferir meravelles, tal com passa en quasi totes les institucions locals de caire tan imprescindible com aquesta. Pel que comprovem, l'exigència és una plaga que cobreix qualsevol nivell. Es colla a nivell de juvenils, s'exigeix als de tercera catalana i també a Tarragona. Com si tots ells fossin el Barça, pràcticament, obligat a guanyar sempre per imperatiu del seu extrem poder simbòlic.
D'acord, a la secretaria tècnica se li ha anat la mà i s'ha passat amb la sal de la diversitat globalitzada. Tot i així, és comprensible: el Nàstic ha entrat també en l'única dinàmica permesa per a clubs del seu nivell. Consisteix a cercar promeses arreu, donar-los notorietat i esperar que algú les compri per quadrar pressupostos, encara deficitaris després d'aquella aventura –que als intranquils els deu semblar remota prehistòria– d'un any a primera, tan cara com a casualitat històrica. En l'amnèsia d'alguns nastiquers també s'ha esborrat, pel que es veu, el camí del pedregar viscut en l'última dècada, el risc constant de fallida o de patacada insuperable.
Per fer curta una llarga història, aquesta patum local coneguda com a Josep Maria Andreu continua sent el president ideal, la part esportiva s'ha deixat a les mans d'una empresa, Promoesport, que supera amb bona nota el balanç tarragoní i el mister mereix una confiança incondicional. A sobre, Moreno és honest, pencaire i molt capacitat. Aleshores, què passa si no es guanya? Que al Nàstic se l'ha d'estimar i se li ha de donar suport sense esperar res a canvi ni exigir-li triomfs. Aquest és el seu ADN. I no en té cap altre. Contra l'amnèsia, calma.