La sort d’un Nadal més al teu costat
El futbol és l’entremès de les converses dels àpats de Nadal, el punt de partida per escalfar les trobades amb els familiars de tracte discontinu, la broma de manual per desdramatitzar la realitat del nostre dia a dia, la bufanda compartida i les passions entrellaçades, aquell instant d’estricta complicitat per abraçar-nos en allò essencial: com t’estimo quan et pregunto com t’està anant la vida lluny del meu costat.
Per això és essencial veure el futbol com un simple complement nadalenc, com aquell pastor de plàstic posat sense gràcia en un racó del pessebre, com aquella bola amagada darrere de l’arbre per dissimular les esquerdes, com aquell rancor apaivagat pel desig nadalenc de perdó; dit d’una altra manera, una escenografia al servei de l’essencial: la teva absència xiulant les nadales que esgarrapen els meus records d’infantesa.
Així doncs, feu servir el futbol com a pretext, com a relíquia d’un passat conjunt, com el context des d’on trobar-vos de nou, des d’on valorar el fet de tenir-nos, de voler-nos tal com som, amb un viatge compartit entre la joia i el dolor, entre el per sempre i el mai més, entre et voldria lluny i per això et necessito a prop, entre a vegades no t’aguanto però no sé com ho faria si no fossis al meu costat: la manera de dir-nos que som afortunats per passar un Nadal plegats.
Per tant, deixem-nos anar i donem-nos uns dies de treva amb nosaltres mateixos, uns dies en què la roda del temps s’alenteixi i el present s’allargui sense presses, unes tardes en què es faci fosc des del sofà dels pares mentre les converses banals s’entrellacen amb qüestions vitals, en què els àpats s’estiren i se sopa les postres del dinar, en què mirem fotos antigues i malparlem dels morts amb un tenia bones intencions, en què provem la teva ratafia per fer baixar les neules, en què ens caguem en Espanya per fer-te emprenyar mentre defenses en Jordi Pujol, en què movem el caliu de la llar per aquella torrada de capvespre, i tu, satisfeta, ordenes als tàpers el que ha sobrat perquè els nets t’ho supliquen, i el tió, rebentat a pals fins a la medul·la, ens observa amb el rostre feliç de qui ha repartit felicitat de veritat: no t’ho dic perquè em costa explicar-te segons què, però quan et veig, demano ser jo qui d’aquí a uns anys faci el dinar per als fills d’aquests malparits que t’adoren molt més que a mi.
En conseqüència, convé pensar-ho en èpoques de bones intencions, aquesta història tindrà un final amb epíleg i serem tan sols un record per a aquells que ens enyoraran fins que també arribi el seu final, i en aquest context de finitud necessària per gaudir la nostra felicitat domèstica, convé encarar aquests dies amb gratitud, amb la vocació visceral de qui sap que per fotre mà al temps has de ser capaç d’ignorar-lo, de saber que el més revolucionari en aquesta època de relacions desarrelades és sacralitzar el cercle íntim de persones a les quals mai fallarem, o sigui, ser estrictament absoluts amb els nostres salvavides rutinaris.
En definitiva, tingueu un Bon Nadal, estimats lectors, amants i detractors, i que aquest 2025 ens porti salut i amor per poder gaudir del futbol amb la radicalitat de qui té una bona vida, de qui té estabilitat amb allò essencial i, per tant, gaudeix de forces per preocupar-se per si la pilota entra o no; dit d’una altra manera, per debatre sobre la importància d’allò que realment és relatiu, i així poder fer servir el futbol com allò que realment és: un context comú per acabar dient-te el dia de Nadal que sempre soc més feliç si et tinc al costat.