El Borussia Park no va ser Disneyland, precisament, per al fibrós Barça de Luis Enrique, que, a falta de Messi i fidel a la seva vocació de dinamitador de les alineacions que aventuren els diaris –quina mania amb la premsa, aquest home–, va fer jugar junts Suárez i Alcácer. Luis Enrique va sortir amb una parella de nous, i va sortir creu. Alcácer, buscant encara la manera de superar l'angoixa de ser el quart dels tres genets de l'apocalipsi i encaixat en un sistema experimental, va tocar set pilotes, set, la primera, passat el quart d'hora de partit. I és clar, va tornar la cantarella, la mateixa de quan fa tres setmanes, amb una defensa de tres i doble pivot, l'equip va parar boig fins que Messi va noquejar el Leganés amb uns esbufecs. La cantarella del ja hi som amb els experiments.

I no, ni va sortir bé aquell experiment –de fet, tot i la mitificació retrospectiva, diria que els tres defenses mai no han acabat de sortir bé més enllà de ser recurs puntual, també amb Cruyff– ni el dels dos puntes de dimecres. I sí, el de l'Alavés, al Camp Nou, va ser un del parell de partits que cada any el Barça perd com a conseqüència del malentès recurrent. El de confondre ús amb abús del que aquesta temporada és moda anomenar fons d'armari. Quin perill, els experiments, clama el culer poruc que tots els culers portem a dins.

Però convé no deixar-se arrossegar per les veuetes que sentim dins del cap, no fos cas que acabem com Norman Bates o caiguem en una altra confusió i comencem a vindicar la necessitat de no tocar res perquè, si funciona, millor no tocar-ho, que en el futbol, territori amb regles pròpies i peculiaríssimes, si el que funciona no ho toques, no triga a gripar-se. Cada cop que un sent dins seu, o fora, provinent de la seva pròpia boca, allò del “ja hi som amb els experiments”, hauria d'activar els anticossos que proporciona la memòria i recordar les cruyffades i les guardiolades que ens han portat fins aquí. Des de la invenció del 4 que l'holandès es va treure de la màniga per fer immortal el de Santpedor fins a la invenció del fals 9 que Pep es va empescar per a la primera de les reconversions de Messi, futbolista etern per la mateixa via que el doctor Who, reinventar-se cada dues o tres temporades. I cada cop, gràcies a un nou experiment. El futbol –la vida!– és experimentar, i si el Barça ha sublimat el joc ha estat a còpia d'assumir que el camp és un tub d'assaig. Poden al·legar que Luis Enrique no és Cruyff ni Guardiola, ni els seus experiments són com els d'aquells, i replicaré que encara, que no és Cruyff ni Guardiola encara. I que, tot i que l'edulcorant que sempre impregna els records ho dificulta, cal recordar de tant en tant també les proves fallides dels vells mestres, de Korneiev a Ibra. I que, home, tant amb la defensa de tres com amb els dos nous es va fallar amb victòria. I, sobretot, que pensin en l'últim experiment reeixit de Lucho. Sí, mirin, tornin a mirar Sergi Roberto i després en parlem, de si val la pena això d'experimentar.