Persona ‘non grata'

Seria l'errada més gran donar noto­ri­e­tat a qui és un ningú. Entenc l'ànim dels qui tenen la idea d'expul­sar del club un dela­tor, una poma podrida, un acu­seta, com es diu d'aquell que denun­cia qui mana una acció que l'amo pot con­si­de­rar il·legal; en el nos­tre cas, el con­cepte és el poder a Madrid. I més, després d'aquest cap de set­mana. Des de sem­pre, hom sap que no hi ha més gran rebuig que actuar a la cata­lana; això és, fer del dela­tor, de qui denun­cia –sigui el seu propi club, un amic, un fami­liar o un país–, un ésser invi­si­ble, com si fos trans­pa­rent, com si no existís. Un no-res.

Mai no he cre­gut, com els com­pro­mis­sa­ris que ava­len aquesta pro­posta d'expulsió del club com a per­sona non grata, que la denúncia pre­sen­tada pel soci invi­si­ble, el ningú, fos una actu­ació d'hones­te­dat i rigor per com s'havia fet el fit­xatge de Ney­mar. Quan un sap lle­gir i escriure –i més en una pro­fessió tan exi­gent com la de far­macèutic, en què se n'ha de saber molt i molt–, coneix que posar-se en mans de Manos Lim­pias a Madrid per fer la denúncia vol dir, en el cas de la delació que ens ocupa, actuar amb mala intenció, amb mala fe; actuar com una mala bèstia. Manos Lim­pias és un sin­di­cat d'extrema dreta que té uns interes­sos fos­cos, com ara tot el que no és del comú igua­li­tari de la gent, com prou bé sap fins i tot la judi­ca­tura espa­nyola –inves­ti­gant supo­sa­des pres­si­ons i xan­tat­ges–, sigui en el cas de la infanta, que igno­rava els nego­cis d'èxit mili­o­nari del seu marit, sigui en voler tallar com sigui la volun­tat democràtica del poble català.

El millor és dei­xar que les mira­des no el vegin, que si va a l'estadi senti el buit de la gent. Dels qui tre­ba­llem, esti­mem, sem­brem, tenim amics, cone­guts i salu­dats, i, tots junts, en totes les vari­e­tats pos­si­bles, ani­mem el club que esti­mem. Per als dela­tors, els acu­se­tes o els traïdors, la indi­ferència més pro­funda. A la cata­lana.