Anem al gra, que és tard i ja plou.

A mitja temporada passada va arribar a un Sevilla que ni tombava ni girava i va comandar la flota de San Pablo de tal manera (12,6 de valoració en 27,7 minuts) que l'equip, setzè en la primera volta, fou el vuitè millor de la segona (que és quan es reparteixen els trumfos). A mode d'homenatge, en l'última jornada va perjudicar els sentits de més d'un anotant 26 punts (8/9 tirs) en 28 minuts. Aquest estiu, després de l'habitual període d'entrenament individual que s'autoimposa entre temporades, va preocupar-se que la selecció del seu país, Suècia, no abaixés la mirada contra Rússia i Bòsnia en el preeuropeu, i en l'últim partit va fregar el triple doble amb Khvostov i Bikov al davant. Diumenge, tot just amb quatre entrenaments mal comptats amb els nous companys, va dispensar 11 assistències a canvi d'una pilota perduda deixant el base de l'equip rival, més aviat motivat perquè tornava al pavelló que havia estat casa seva, amb una valoració exacta de 0.

Es pot no conèixer el jugador o conèixer‘l només de passada, però fins i tot en aquests supòsits és per fer-se'n creus que avui Ludde Hakanson estigui al Fuenlabrada sent com és jugador del Barça.

Fa tres mesos, d'un plantejament inicial que hi havia al Palau, entre pitos i flautes es va arribar a mitjans juliol amb Tyrese Rice i Guillem Vives en el dibuix de la plantilla. Entesos, Hakanson cedit. Quan l'operació Vives va anar a can pistraus, es va decidir fitxar un jugador que no és base, que no li agrada jugar de base i que només ho fa de cert grat quan la mare pàtria finlandesa li ho demana perquè el bàsquet a Finlàndia no és l'hoquei gel i són els que són. Un escorta que pot pujar la pilota i ordenar el joc per donar descans al base (quan aquest és a pista, al seu costat, i no a la banqueta). És un plantejament, d'acord. Però una vegada l'infortuni treu de circulació per un bon temps Petteri Koponen, ja a 19 de setembre, fa de mal comprendre que quan Hakanson torna del preeuropeu aterri a Madrid i no a Barcelona. Hakanson, al club des que tenia 15 anys i barcelonista des que era menut –sí, aquells 26 punts de l'última jornada van ser contra el Madrid, amb Llull i Sergio al davant–, un jugador que no et costa cap calé i que encara té un contracte d'estar per casa. No s'entén i frega l'indefensable que amb la precarietat física i estructural que té la plantilla en una posició tan escrupolosa com la de base, el base més clàssic que el Barça té amb contracte desplegui la seva força de treball en un altre equip. Hakanson, jugador de formació, cap maldecap a l'hora d'encaixar fitxes, que físicament i emocionalment millora el vestidor.

I és secundari si l'entrenador no el coneix prou o pel poc que el coneix no l'hi fa el pes. O que el mateix jugador pugui recelar pensant que quan tothom estigui sa no jugarà. Com a club, ara i avui, el Barça ha de posar Hakanson a disposició de l'equip i deixar que la seva qualitat i la seva marcial determinació es guanyin en dos entrenaments l'entrenador (i uns 20 minuts ben bons de joc per partit). I quan les circumstàncies reagrupin la plantilla, el que passarà és que s'estarà una mica menys lluny de la resta d'equips d'Eurolliga, que en la pràctica totalitat afronten amb tres bases una temporada carregada com la que comença. I no és un detall menor, de passada es començarà a donar contingut a la (insondable) qüestió del model.