Cruyff i el futbol
Amb el títol Altamira s'ha estrenat un film sobre el descobriment d'una de les mostres pictòriques més importants de la prehistòria. Es deixa veure i te n'oblides quan surts de la sala, però em serveix per expressar la queixa: ni a un cervell de cromanyó ni a un de neandertal se li acudiria aturar cada dos per tres les lligues dels països per introduir grollerament els sempre molestos partits de les seleccions pàtries. En set jornades, la lliga ja s'ha parat dues vegades, i del 7 al 15 de novembre sant tornem-hi amb la broma. I el tal Gianni Infantino, somiant en un mundial amb 48 seleccions... En fi, com va dir Picasso: “Després d'Altamira, tot és decadència.”
A propòsit, ara resulta que les convocatòries no solament ens condicionen les alineacions a posteriori (Jordi Alba és la primera víctima), sinó que també ens afecten a priori. Així, hem sabut que Andrés Iniesta no va sortir a jugar d'entrada contra el Celta perquè se li va voler donar descans i que marxés fresquet a jugar amb Espanya. Al·lucinant! Comptarem fins a deu...
El llegat del mestre
Oportuníssima la publicació del llegat del Mestre. La lectura de Johan Cruyff14. L'autobiografia compensa el cap de setmana sense futbol (del futbol de veritat, vull dir). Quant a les reflexions estrictament futbolístiques, que són les que francament més m'interessen, un Cruyff en estat pur defineix magistralment l'essència del joc que va defensar fins a les últimes conseqüències. Conceptes clars, en frases simples i entenedores, que esdevenen un full de ruta.
Un tastet: “[...] ho vaig superar de seguida. No va ser cap drama. Això va ser possible en part per la meva visió positiva de les coses i també per l'admiració que havia despertat el nostre joc arreu del món. [...] A més, amb el nostre joc vam obrir la porta als jugadors que, com jo, no eren corpulents ni forts. Tota la filosofia de com s'ha de jugar a futbol va quedar establerta en aquell mundial” (pàg. 69). Cruyff es refereix a la final que el 7 de juliol de 1974 Holanda va perdre contra Alemanya. Aquell dia, a l'Olympiastadion de Munic es van enfrontar dues concepcions del futbol modern. D'una banda, el futbol total de l'Ajax (que havia guanyat la copa d'Europa els anys 1971, 72 i 73 i que, en les meves preferències, situo com el segon millor equip de la història, després del Barça del 2008-2011), i de l'altra, l'escola alemanya basada en la potència física i la rigidesa tàctica. Allò va ser un abans i un després.
L'Alemanya de Helmut Schön va aixecar la copa de campions i el seu estil es va acabar imposant progressivament com a model a seguir, de manera rutinària i efectiva. Però la gran triomfadora va ser l'Holanda de Rinus Michels. El seu Ajax havia inventat una nova manera de jugar a futbol que es fonamentava tàcticament en la reducció dels espais i que, sobretot, privilegiava i protegia el talent i la qualitat tècnica. És l'escola holandesa, de la qual ha begut el nostre Barça, la que va ajudar a conservar l'essència creativa del joc. Això és més important que guanyar un mundial. Perquè és transcendent.
“Al Barça el van voler fer fora. Deien que era poc corpulent, que no tenia força, que no sabia defensar i que en el fons no sabia fer res [...] I el que no deien era que Guardiola tenia les qualitats essencials: velocitat d'execució, tècnica i visió” (pàg. 258). Johan Cruyff ha estat un filòsof del futbol, en majúscules.
