Parlem de continuïtat en un entorn volàtil. De projecte en un ambient que reclama immediatesa. Ens abracem a les formes quan la veritable metxa són els resultats. Des del 19 de juliol passat, quan el Barça es va posar a caminar, ja hem viscut diversos trajectes del cel a l'infern. Des del llustrós fons d'armari fins a les infaustes rotacions. De no haver reforçat la pèrdua d'Alves a descobrir Sergi Roberto com un potencial Cafú. I així, fins a marejar-nos. Per fortuna, per a tota una ciutat que és així, que viu a impulsos, Luis Enrique agafa amb força el volant. Se surt en algun revolt, però no el deixa anar. Travessa tempestes, però no perd de vista la ruta. Se li reclama que miri pel retrovisor per veure un passat de glòria, però ell, víctima o beneficiari del seu caràcter, fixa la mirada a l'horitzó.

S'equivoca, com tots. Vigo no era un camí de flors i violes. Tothom sabia que Balaídos era un parany. Tothom va pensar que Iniesta hauria d'haver estat en l'onze. La seva sola presència tampoc garantia l'èxit, però sí seguretat futbolística. El transcurs del partit va confirmar les sospites. Luis Enrique va fallar. Una derrota dolorosa per reiterativa, perquè no té pal·liatius, ni el paracaigudes de les formes, però que tampoc mereix judicis transversals ni absoluts, com reobrir la carpeta de si Luis Enrique beu de fonts innegociables.

Xavi Hernández ha dit aquesta setmana que el Barça de Guardiola és irrepetible. Té tota la raó. No hi ha cap equip com aquell, amb un control sobre els partits tan evident, capaç de preveure i de condicionar tot el que passava sobre un rectangle de 10.000 metres quadrats. Aquell equip vivia instal·lat al cim de l'Everest. Però viure d'aquell record és una entranyable utopia. Intentar copiar-lo, també. Perquè, de Xavi, només n'hi ha un. I no vull dir que Xavi ho fos tot, però sí un migcampista que va acabar adquirint un estatus únic, capaç d'embolcallar tot un equip. I de Xavis, en el mercat no n'hi ha. No es compren ni tampoc es fabriquen en una cadena de muntatge. Sí que hi ha futbolistes amb un talent similar, com Gündogan i Verratti, però també cal una formació, un recorregut, un trajecte. I el de Xavi cap a l'Olimp del futbol no va ser fàcil.

És cert que el Barça de Luis Enrique sovint té dificultats per controlar tot el que passa sobre la gespa. Té dies de lucidesa en què domina tots els registres, però en d'altres sembla més mundà. Especialment contra rivals amb virtuts molt marcades, com el Gladbach i l'insubornable Celta de Berizzo. Però no per això Lucho és dubtós de res. Va agafar el millor i el pitjor llegat possible, i ha tingut iniciativa i personalitat per mantenir-lo ben amunt a l'Himàlaia. A vegades amb inclemències, però sempre amb una idea nítida: atacar. Quan convé es diu que guanya pel trident. Evidentment. El futbol és dels futbolistes, ja ho va dir Guardiola. Però en una època en què sempre és més fàcil contemplar el passat i intentar projectar-lo en el present com si res, Luis Enrique ha tingut iniciativa, capacitat d'adaptació. Evidentment que de Rakitic no es pot pretendre la lectura del joc de Xavi, però el Barça no ha perdut mai un enfocament: analitzar els partits des de la iniciativa. Cada tècnic entrena tal com jugava. En Pep ho feia amb el cap aixecat, amb el terreny de joc com un tauler d'escacs. Lucho era guerrer, estava a dalt i a baix, competia. Com ho fa el seu Barça, amb un segell, una identitat que agradarà més o menys, però que és el seu millor tresor. I l'orgull picat dels seus futbolistes, el dolor de la derrota, és el millor símptoma que senten el que fan. A partir d'aquí, qualsevol passat sempre serà millor.