Ni l'amor propi ni l'orgull
Jo al cap tinc un altre article, que restarà de moment amagat com ho és encara l'homosexualitat en el món del futbol, però n'escriuré un a propòsit del partit del Barça contra el Celta, que, de nou, va mostrar la fragilitat d'un equip que –no sé per què els barcelonistes ens ho pensàvem– havia de resoldre tots els dubtes sobre la plantilla. Dic a propòsit sense voler insistir en una fragilitat que, de fet, fins i tot és consubstancial als equips més poderosos, entre els quals el Barça, però també aquest Madrid que empata i que fa que Cristiano Ronaldo s'emprenyi. El tema que se'm va imposant em fa explicar prèviament que, encara que em posi encara més nerviosa i que hi estigui forçada per les circumstàncies, puc sentir una emoció especial quan segueixo els partits de futbol per la ràdio. Potser és perquè no els veig, però, com tantes altres coses, aquesta emoció s'origina en la infantesa: aquells partits que, relatius a la temporada en què Johan Cruyff va afavorir la conquesta d'una lliga inabastable durant catorze anys tristíssims, van fer que jo sigui una barcelonista per sempre.
Durant molt de temps, els partits de futbol van continuar sent majoritàriament invisibles, de manera que, onze anys més tard de la lliga guanyada amb l'aportació clau de Cruyff, vaig sentir en directe com Josep Maria Puyal va cridar “Urruti, t'estimo!” després que el porter parés aquell penal que l'àrbitre Sánchez Arminio es va inventar a l'estadi del Valladolid: recordo aquell diumenge de primavera a la glorieta d'un pis de l'Eixample i, havent deixat d'estudiar dues hores mentre escoltàvem la retransmissió del partit, les abraçades amb la meva amiga Roser per festejar la nova lliga del Barça.
Passat el temps, no canvio la veu dels locutors televisius pels radiofònics, però segueixo alguns partits del Barça per la ràdio perquè coincideix que viatjo en cotxe. He de confessar que no vaig recordar que el Barça jugava amb el Celta fins que, passat i pagat l'últim tram de l'autopista en direcció a Barcelona, em vaig adonar que eren dos quarts d'onze de la nit. Vaig sintonitzar Catalunya Ràdio i em vaig assabentar que el Barça perdia 4 a 3. Faltaven cinc minuts perquè el partit s'acabés i Puyal insistia que el Barça, empès per Piqué –convertit definitivament en l'hereu de Puyol–, buscaria com a mínim l'empat. Vaig deduir que el Barça havia jugat fatal durant una part del partit. Quedava clar que havia pogut remuntar un resultat clarament advers, però que una errada del porter superb ho havia posat molt difícil. Aleshores vaig sentir unes paraules reiterades que em van fer mal a les orelles i que deien que el Barça potser perdria, però que, almenys, havia demostrat amor propi i orgull. Sé que encara hi ha paraules molt pitjors que comencen apel·lant al que anomenen hombría, però desitjo que el Barça guanyi d'una altra manera: de fet, ni tan sols n'hi ha prou amb l'amor propi i l'orgull.