Donar forma a un equip, construir un model de joc, crear un estil, tot això requereix paciència. La majoria de les vegades ni respectant els temps de cocció del projecte es pot garantir que s'aconsegueixin els objectius marcats. Per tant, s'ha de tenir clar que la paciència és un dels ingredients bàsics i s'ha d'evitar la temptació d'agafar dreceres encara que hi hagi pressions provocades per elements externs –ja siguin en forma de resultats, crítiques de l'entorn, etcètera– al procés d'aprenentatge. I aquesta paciència no només s'ha de projectar respecte al treball que es desenvolupa perquè arreli la idea que volem implantar a l'equip. També s'ha de fer evident en la interrelació entre l'entrenador i els jugadors de la plantilla a l'hora de trobar l'encaix de cada individualitat en l'equip per obtenir el major benefici possible per al col·lectiu.

Un exemple el tenim en un episodi protagonitzat per l'entrenador principal dels San Antonio Spurs, Gregg Popovich, i el jugador argentí Manu Ginobili, en el primer any que aquest va debutar en la lliga de l'NBA el 2002 i que Popovich explica en el documental Champions revealed. En el transcurs d'una xerrada amb el mateix Ginobili, Tim Duncan i Tony Parker, Ducan assegura que Popovich no “va trobar mai el motlle” on fer encaixar l'argentí, fent referència al fet que aquest demostrava un alt grau autoconfiança i d'autonomia, de llibertat dins la pista. I el tècnic explica: “En algun punt d'aquell primer any [de Ginobili a San Antonio] li vaig dir: «Perquè fas això? Qui ets?» Ell va contestar: «Sóc en Manu i això és el que faig.» I d'aquell dia en endavant, li vam deixar fer el que fa. Així que ell em va ensenyar a mi a ser una mica més pacient, a ampliar els meus horitzons, a pensar fora del que és comú una mica més i va ser genial.”

Després de contemplar aquest cant de generositat, d'humilitat, de confiança cap a les habilitats i el potencial creatiu d'un jugador per part d'un tècnic professional, que s'hi jugava les garrofes, em va venir al cap una frase que vaig sentir durant el cap de setmana en un partit de futbol de base: “Gairebé no hem vist cap un contra un, jugadors que encarin.” Segurament hi ha molts factors que podrien explicar aquesta realitat palpable que està convertint els especialistes en el driblatge en una mena d'espècie en extinció. Segur, però, que una és un excés de desfici mecanitzador sobre el control del joc per part de molts tècnics a l'hora d'aplicar la seva metodologia. Ens caldria, potser, oferir moltes més dosis de paciència i llibertat a alguns jugadors, especialment en zona de finalització i també en la de construcció (per fer l'última passada). Així detectaríem quines són les potencialitats dels futbolistes amb qui estem treballant i la seva capacitat creativa, ells no se sentirien tan cohibits i els podríem ajudar a polir els detalls millorables perquè tinguessin més recursos.