Vázquez Montalbán i el somni olímpic barceloní
El 17 d'octubre del 1986, ara fa trenta anys, Barcelona va ser escollida seu dels XXV Jocs Olímpics. Després de tres intents fallits, es donava compliment a “la inquietud esportiva de Barcelona i el justificat desig d'organitzar uns Jocs Olímpics” que el baró de Coubertin va detectar l'any 1926 en la seva visita a la Ciutat Comtal. Una setmana després d'aquesta elecció, Vázquez Montalbán ja preveia el conflicte polític que es produiria entre el nacionalisme espanyol i el català. Un representant de l'Estat va aprofitar per recordar que, a més de coincidir els Jocs amb la celebració del cinquè centenari del descobriment d'Amèrica, també es commemorarien els cinc-cents anys de la conquesta de Granada, una fita decisiva en el procés de la Unitat d'Espanya (“1992”, a El País, 1986).
En veure la trista actuació dels atletes espanyols en els Jocs de Seül (1988), Montalbán va traslladar la seva preocupació del terreny polític a l'esportiu. En quatre anys no veia possible aconseguir una fornada d'esportistes en disposició de guanyar medalles a Barcelona. Per això, lamentava que al projecte olímpic li manqués una planificació, pendent des de feia quaranta anys, orientada a la formació d'una generació d'esportistes preparats per competir en els nostres Jocs, sense dependre de la sobtada aparició d'un geni en alguna especialitat (“Hacen falta flores en el culo”, a Interviú, 1988).
Atès que el prestigi dels estats depèn dels resultats en les competicions olímpiques, Montalbán suggeria, amb el seu provocatiu sentit de l'humor, “preparar una subolimpíada d'esports autonòmics i locals per no fer el ridícul” (“El motel olímpico”, a El País, 1988). Es volia estalviar el retorn de l'insuportable clima de derrota nacional com el produït per la pèrdua de Cuba el 1898 (“Barcelona 92”, a El País, 1988). Els seus escrits traspuaven un cert pessimisme que era compartit pel mateix Pasqual Maragall, conscient de l'inevitable fracàs de l'esport espanyol a Barcelona (“Tengamos la fiesta en paz”, a El País, 1988).
La presència de l'alcalde a Xangai per recollir la bandera olímpica va posar al descobert els primers entrebancs. Mentre la construcció de les instal·lacions esportives estava garantida per l'Ajuntament, les infraestructures depenien d'un pacte entre el govern central i la Generalitat. Vázquez Montalbán es preguntava qui seria l'artífex d'aquesta operació urbanística i proposava aprofitar “els instruments democràtics i participatius de fiscalització” per tal d'evitar la consolidació “irreversible” d'un patrimoni que anteposés “la materialitat de la finalitat a la moralitat dels mitjans” (“Mensaje desde Shanghai”, a El País, 1988).
Les desavinences entre Maragall i Pujol van fer necessària la participació d'inversors privats per poder tenir enllestides les obres per als Jocs. Per això, Montalbán es lamentava d'haver deixat passar l'oportunitat de dissenyar un pla de creixement urbanístic democràtic que evités “la creació de zones de privilegi inversor i augmentés les diferències nord-sud i centre-perifèria”. Segons ell, l'alcalde havia d'articular un pacte entre totes les forces polítiques per entusiasmar la ciutadania amb el nou projecte (“El pacto olímpico”, a El País, 1989).
La confrontació entre el nacionalisme espanyol i català va reaparèixer amb la xiulada al rei Joan Carles durant la inauguració de l'Estadi Olímpic. Davant la reacció patriòtica estatal, ofesa pel greuge monàrquic sofert, Montalbán va considerar que aquesta expressió democràtica no s'havia d'interpretar només com una expressió de l'independentisme català, sinó més aviat com el crit per la frustració d'una joventut sense gaires perspectives de futur (“Los reyes tienen espalda”, a Interviú, 1989). Dos anys després, la manipulació política de la convocatòria olímpica va donar lloc a un fet insòlit en democràcia. Les autoritats municipals de Valladolid, sota la pressió de grups d'extrema dreta, van declinar en l'últim moment la invitació que havien fet a Pasqual Maragall per fer el pregó de les festes. Vázquez Montalbán se'n feia creus en veure com les paraules autodeterminació i independentisme constituïen un atemptat contra la unitat d'Espanya i, en canvi, el veto a un polític català no ho era (“Maragall y el «síndrome Míchel»”, a El País, 1991).
Com a bon intel·lectual compromès, l'escriptor barceloní va seguir amb molta atenció la construcció de les infraestructures relacionades amb l'esdeveniment olímpic. Una de les que va suscitar més debat va ser la comunicació de l'Anella Olímpica de Montjuïc amb la resta de la ciutat. Fins i tot es va plantejar fer-hi arribar el metro, però sense aconseguir prou consens polític. Vázquez Montalbán, acusat sovint de practicar la crítica sense fer propostes, va aportar al debat una idea força original: instal·lar unes escales mecàniques com les d'El Corte Inglés (“El monte calvario olímpico”, a El País, 1991). Curiosament, aquesta va ser la solució que finalment va adoptar el consistori barceloní.