Sol passar que l'estrena d'un nou sistema de competició genera d'entrada més dubtes que certeses sobre el seu funcionament. No dic que l'Eurolliga de bàsquet que va arrencar ahir al vespre no presenti alguna incògnita, com ara si les trenta jornades no es faran llargues per als equips que quedin aviat despenjats del play-off o la solvència de les cinc setmanes amb doble jornada, però si per res destaca aquesta nova Eurolliga no és per les preguntes menors, sinó per les respostes majors que des del primer dia posa de manifest. La fonamental, la del model alternatiu a l'statu quo establert. L'Eurolliga va néixer el 2000, ha anat evolucionant i, davant l'intent de la FIBA de recuperar la màxima competició de clubs –per tornar a tenir tot el bàsquet europeu sota domini– ha contraatacat per guanyar encara més força. Com? Doncs reforçant els grans clubs d'Europa la idea cabdal que amb el seu poder poden fer dues coses: delegar-lo a una federació que, en nom d'organitzar-los la competició, els sotmeti als seus dictats, o bé aliar-se per exercir-lo en nom propi. Els clubs, sobretot els onze amb llicència A, no són només participants en l'Eurolliga, sinó que en són copropietaris per demostrar així que hi ha alternativa al poder de les federacions, però que seria impossible jugar mai a res sense els clubs. El nou format és també la resposta d'un esport d'avantguarda que obre el camí perquè les competicions continentals deixin de ser velles copes d'Europa ampliades i passin a ser, per fi, les lligues europees que canviïn de debò l'escala local per la transnacional. En bàsquet, ja no cal preguntar-se en quina lliga jugarà el Barça quan Catalunya sigui independent. La comença a jugar demà a Kazan. En obert i en català per TV3, que amb la renovació dels drets de l'Eurolliga té ara mateix les tres grans competicions europees d'esports (futbol, bàsquet i handbol) que li són negats en l'àmbit espanyol. Una altra resposta eloqüent.