Era el 23 d'octubre del 2002 i restava un trimestre perquè Van Gaal saltés de Balaídos a Amsterdam sense passar pel Prat i, conseqüentment, l'amic Joan es flagel·lés amb l'espectre de l'Anton Parera penjat del coll. Aquella tarda, una companya d'universitat bojament enamorada de la meva semblança amb George Harrison, em va trucar per anar a veure el Barça-Lokomotiv amb uns carnets dels papàs i, després, divagar sobre un futur nihilista en un local de Villarroel dedicat al Bruce Springsteen. Vaig accedir per l'oferta postpartit, ja que l'apatia culer s'havia apoderat de mi fins a voler presenciar amb crispetes un Big Ban apocalíptic que escampés la immundícia blaugrana per tots els racons de la llotja. L'encontre va ser esgarrifós, horripilant, d'una linealitat pròpia d'aquells àpats familiars en què s'acaba difamant els de sempre pels motius de sempre, a més, un aire amb regust a pulmonia acaronava el meu jersei de casa bona mentre la noia que anhelava ballar enmig de la foscor ignorava l'efecte d'hivernacle de la meva cuixa. En definitiva, la nit s'anunciava estèril al compàs indolent de Riquelme fins que el cèlebre salt de Puyol evitant un gol amb el cor va fer posar dempeus el Camp Nou. Així anàvem, celebràvem no perdre contra l'hegemònic Lokomotiv, o sigui, érem com l'imbècil que aplaudeixen perquè ha fet una truita amorfa.

El partit es va acabar, la meva pretendent va simular un refredat per evitar la conversa seductora amb One step up de fons, i jo vaig morir al llit tot resseguint les empremtes del fantasma de Tom Joad. El que no sabia llavors, és que nou mesos després vindria un tal Ronaldinho per parir una època que Puyol va fecundar aquella nit de tardor tot evitant la derrota d'una entitat sense futur. Per tant, recordeu-ho els que sortiu cada nit de Champions com vau fer ahir: ser del Barça significa picar pedra quan la més lletja de la classe també et gira l'esquena. Guardiola sap perfectament de què parlo.