Diuen que el millor elogi que es pot fer a un àrbitre és que, quan s'acabi el partit, ningú recordi el seu nom. Això voldrà dir que no haurà influït en el partit i haurà deixat que el protagonisme hagi estat per als que l'han de tenir: els esportistes. El mateix s'hauria d'aplicar als dirigents esportius, especialment als dels grans clubs i organismes professionals. Que facin la seva feina, que gestionin i que deixin fer als esportistes. Si en el cas dels àrbitres acostuma a ser difícil que ningú es recordi d'ells –perquè, al capdavall, és humà equivocar-se–, en el món dels dirigents és el seu propi afany de protagonisme el que els acostuma a situar constament en el primer pla de l'actualitat. La vanitat els supera. L'exemple més clar el tenim en el president de la LFP, Javier Tebas. No cal recordar ara el currículum del personatge. En farem prou amb el que ha fet i dit en les últimes hores.

Tebas va muntar dilluns una gala d'entrega de premis de la lliga de futbol espanyola que em va fer sentir vergonya aliena. La vaig haver de seguir per motius de feina, que si no, no la miro ni boig. Humoristes sense gràcia, cantants en playback, Mireia Belmonte i les medallistes olímpiques de la gimnàstica rítmica en el paper perfecte de dona objecte i els premiats, un disbarat rere l'altre. Té merit, molt de mèrit, que el Barça guanyés la lliga sense tenir ni el millor entrenador, ni el millor porter, ni el millor defensa, ni el millor migcampista, ni el millor jugador. Al final de la gala, Tebas justificava els premis dient que era el que havien votat els futbolistes i semblava que li importava més si la gala s'havia retransmès a no sé quants països d'arreu del món, que no la justícia dels guardons que s'havien entregat.

El millor, però, havia d'arribar després: Tebas, que presumeix que la lliga espanyola es vegi a la Xina i a mil llocs més –cosa que hauria aconseguit qualsevol executiu amb dos dits de front–, carrega contra els veritables artífexs que els seus partits tinguin aquesta audiència: els jugadors. I més concretament els del Barça, acusant-los de simular i de fer teatre en el partit de Mestalla i gairebé demanant que els sancionin. Que potser es pensa, Tebas, que a la Xina volen veure jugar Mario Suárez i Enzo Pérez? O el Leganés i l'Osasuna? Volen Messi, Luis Suárez, Neymar, Cristiano… Volen el Barça i el Madrid, i volen veure futbol, no puntades de peu i com el públic llança objectes al camp. Sembla que Tebas no oblida el seu passat, i present, polític ultradretà, una idea política en què la violència és el pa nostre de cada dia.

Cada dia que passa Javier Tebas presidint la LFP és un dia més que es perd en el camí cap a una lliga més justa i democràtica.