Si em calgués explicar per què tres o quatre jugadors acaben per terra amb les mans al cap després de l'impacte d'objectes poc contundents, no parlaria, ni que aquell equip em fos ben antipàtic, de simulació, de provocació o de ridícul. Pensaria, per exemple, en el dia que caminant pel carrer em va sobresaltar un impacte al cap que em va fer doblegar les cames i em va deixar assegut a terra. Era un paquet de tabac buit que un incívic havia llençat balcó avall, res contundent que fes mal, però això ho dic ara, no en els tres eterns segons posteriors a l'inesperat aterratge a la closca, plens d'una incertesa inicialment encara indissociable de la no-contundència. És el desconcert i no el cop el que et tomba i et fa posar les mans al cap buscant la sang que no raja, però que tems veure brollar. Un robot processaria de seguida que l'impacte de paper equival a dany zero, però els humans necessitem posar en ordre l'alteració que un ensurt genera abans de racionalitzar que aquí no ha passat res. El mal és quan alguns humans –que a sobre manen– actuen com robots i necessiten la sang com a paràmetre que dictamina la gravetat dels fets. Com que, per sort, cap dels jugadors del Barça que van caure a Mestalla espantats per la pluja d'ampolles no es va aixecar banyat en sang –el plàstic pot tallar–, els humans robotitzats ja poden prescindir d'un fet tan humà com l'ensurt i capgirar grollerament el relat. La reacció instintiva és ara la premeditada i la que és un mal exemple per als infants. El més trist de tot plegat és l'oportunitat perduda d'actuar –com s'esperaria d'un president de la LFP que preservés el producte– fugint d'assenyalar víctimes i culpables. A més de sancionar el València, aquest era un bon cas per fer pedagogia sobre reaccions instintives ben humanes, recordant alhora que els gols de la victòria a camp contrari seria millor celebrar-los al mig del camp i no al córner. Però Tebas només entén d'extrems. Especialment del de la dreta.