L'endemà mateix dels fets de Mes­ta­lla, a Bue­nos Aires (Argen­tina), el tècnic del River Plate, Mar­celo Gallardo, res­po­nia als peri­o­dis­tes que qüesti­o­na­ven el joc del seu equip amb unes parau­les de bon sen­tir: “Nosal­tres no som el Barça, que té uns juga­dors extra­or­di­na­ris, amb una luci­desa tècnica al·luci­nant. Nosal­tres som ter­re­nals.” El Barça és un ideal supe­rior, l'enveja i l'admi­ració del món del fut­bol (civi­lit­zat) sen­cer. Paral·lela­ment, a més de 10.000 quilòmetres de distància, és a dir, a la penosa pell de brau fut­bo­lera, ja s'havia ini­ciat la cam­pa­nya de “cri­mi­na­lit­zació” dels juga­dors del Barça, tot desen­fo­cant i des­vi­ant l'objec­tiu dels agres­sors cap als agre­dits. Una cam­pa­nya trans­ver­sal, amb gent i gen­teta de tota mena i con­dició (fins i tot el pre­si­dent valencià Ximo Puig ha prac­ti­cat popu­lisme faller impropi d'un polític amb sen­tit de l'ètica).

Tot ple­gat, un monu­ment a la repugnància amb el pre­si­dent de la LFP com a gran ati­a­dor, en coor­di­nació eficaç amb el Comitè de Com­pe­tició. En lloc de deci­dir el tan­ca­ment de Mes­ta­lla (camp rein­ci­dent), els seus tres lle­trats van liqui­dar el tema de l'agressió amb una “mul­teta” que sem­blava que se'n fotes­sin i, en la mateixa línia que el senyor Tebas (el qual, entre altres bar­ba­ri­tats, havia dit: “A mi em faria ver­go­nya fin­gir com ho van fer els juga­dors del Barça a València”), es van pren­dre la llicència extem­porània de fer cons­tar en una reso­lució deplo­ra­ble que “el com­por­ta­ment dels juga­dors del Barça els des­qua­li­fica i ridi­cu­litza”, i que “la seva simu­lació de ser col­pe­jats no és un exem­ple d'espor­ti­vi­tat”.

Alerta màxima! Les con­si­de­ra­ci­ons de Tebas (madri­dista confés) i, sobre­tot, la reso­lució del comitè són d'una gra­ve­tat majúscula, perquè no sola­ment acaba con­ver­tint en sos­pi­to­sos de cul­pa­bi­li­tat els qui van ser agre­dits –una inter­pre­tació dels fets per part d'un orga­nisme que, teòrica­ment, ha d'impar­tir justícia més pròpia d'un país de cafres–, sinó que acaba situ­ant els Messi, Suárez, Ney­mar i com­pa­nyia en la diana fàcil d'àrbi­tres, de juga­dors i d'afi­ci­ons rivals, en el sen­tit que trans­me­ten la idea que són una colla de far­sants i fan­far­rons. El mis­satge és molt perillós. A par­tir d'ara, un con­trari que faci una entrada “cana­lla” a un juga­dor del Barça tindrà “coar­tada”, així com també el curt de gam­bals que des de la gra­de­ria llanci un objecte al qui cele­bri un gol amb “massa” vehemència. “Qui no con­demna el mal, ordena que es faci” (la cita és d'un flo­rentí: Leo­nardo da Vinci). Sona bèstia, però en el fons és així.

El Barça no es pot dei­xar tre­pit­jar més i els juga­dors s'han de sen­tir pro­te­gits. Això és inne­go­ci­a­ble. Recórrer al TAD (el qual no hi farà res) no em con­venç. Entenc que no deu ser fàcil enfron­tar-se ober­ta­ment a tota aquesta gent sense escrúpols i amb poder per per­ju­di­car-nos, però no hi ha marxa enrere. Cal ser més enèrgic. Avui mateix, davant l'assem­blea, Josep Maria Bar­to­meu hau­ria d'exi­gir dimis­si­ons en cadena, començant per les del trio inde­corós del Comitè de Com­pe­tició: els tals Fran­cisco Rubio (pre­si­dent), Pablo Mayor i Lucas Oso­rio (vocals).