Tornar al Camp Nou
Feia anys que no anava al Camp Nou. De fet, hi he anat poc a la meva vida. No sóc de Barcelona i, quan era petita, n'hi havia pocs (si és que hi havia algú) d'on jo vivia que anessin al camp del Barça: l'estadi, com ara en diuen, quedava lluny; potser encara hi queda, però l'accés per carretera ha millorat. El barcelonisme me'l va transmetre el meu germà gran, que, en l'època de Cruyff com a jugador, lamentava que Barcelona fos tan lluny: ell deia que, si fos més a prop, aniríem al camp i ens faríem socis. En fi, com he dit altres vegades i sense que això comporti cap mena de nostàlgia a la Garci, jo em vaig fer barcelonista amb la ràdio, l'entusiasme d'un meu germà i un diari esportiu de color sèpia. No m'hi vaig fer al Camp Nou i, en tot cas, he mantingut el barcelonisme veient els partits per la televisió i parlant de futbol amb moltes amistats.
És així que, suposo que com molts d'altres, em sento plenament barcelonista sense anar al Camp Nou, però he de dir que, un cop hi he anat després de tants anys de no fer-ho, m'agradaria anar-hi més sovint, encara que no hi repeteixin els gols. M'hi va dur un meu amic barcelonista, al qual li van deixar dos carnets amb seients prou bons per agrair-ho encara més, el dia en què el Barça va jugar contra el Manchester City en la Champions. És clar que va ser una ocasió especial, magnificada pel fet que el meu equip va guanyar 4 a 0 al que actualment entrena Pep Guardiola, però crec que en una altra de més ordinària també apreciaria al camp la possibilitat d'observar-hi allò que un altre meu amic barcelonista, Esteve Riambau, anomena la “coreografia” i “el fora de camp” de la transmissió televisiva: és a dir, el pla general que permet veure el conjunt dels moviments dels jugadors i, per tant, molts dels que no són registrats per la càmera.
En aquest partit contra el City –com ara en diuen tot bandejant Manchester–, el Barça va marcar tres dels quatre gols en la segona part. En la posició que ocupàvem, vam tenir la sort que aquests tres gols ens els vam cuinar davant nostre. En fi, ens ho vam passar molt bé. En aquesta mateixa posició, però, teníem molt a prop l'anomenada grada d'animació. Massa a prop. No sé si se sent tant aquesta animació en altres llocs de l'estadi, però allà resultava molt estrident. És curiós. Un meu amic, que és barcelonista social sense tenir gaire afició al futbol, hi havia anat fa poc i em parlava amb entusiasme d'aquests animadors. Ells s'ho deuen passar molt bé, però a mi se'm van fer pesats. Li vaig dir al meu amic: “De dones, n'hi deu haver poques.” Em va contestar que només en veia una o dues. Jo crec que no en vaig veure ni una.