A Josep Guardiola li hauria anat millor la vida a Can Barça si hagués estat un fitxatge, no com va créixer, sent un noi del planter. Ara ser un noi que creix a la Masia té un prestigi incalculable i una retribució econòmica excel·lent. Abans, no tant.

L'estiu del 1997, i després que marxés a l'Inter el desagraït Ronaldo Nazario (aquest indigne que acaba de dir que li hauria agradat haver marcat el gol contra el Compostel·la de blanc), a Josep Lluís Núñez li van tremolar les cames quan va saber que Josep Guardiola marxaria al Parma. Malgrat presentar un nou projecte de la mà de Louis van Gaal, haver signat un multimilionari contracte amb Nike i venir de guanyar-ho tot amb Robson (excepte la lliga), el president va pensar que aquest nou adéu li podia fer mal a les urnes, contra un Àngel Fernández, amb Joan Laporta, Agustí Benedito, Albert Perrin i companyia, que eren tots uns veritables desconeguts en l'esfera blaugrana.

Josep Guardiola, amb quatre lligues i una Champions, estava el 1997 en la darrera escala salarial, allà a on Núñez tenia sempre tots els nois de la Masia. Davant la impossibilitat de rebre un sou que s'ajustés a la seva vàlua, va acceptar la proposta del calcio. En una maniobra que al Barça li va costar diners, els de recuperar el jugador i els de l'augment considerable, Núñez, ja en campanya electoral, va cridar Guardiola perquè es fes una foto per lluir a la premsa, cosa que va ser denunciada per electoralista. Aquell dia, Núñez li va posar un pal de la creu.

L'altre pal de la creu va arribar en el mandat de Joan Gaspart, quan des de la mateixa junta, i abans que el capità decidís dir adéu, fart de tothom, es va estimular un relat sobre el jugador, que anava des d'una malaltia fins a un canvi d'orientació sexual. Tot fals.

Acabada una d'aquelles memorables tertúlies a Catalunya Ràdio amb el Basté (en el No ho diguis a ningú), el carrer va tornar a ser el millor lloc per saber coses que passaven al club. Aquella nit un directiu del club va confessar-nos que tot el que va envoltar l'assetjament i insult permanent contra Guardiola no es va edificar fora del Camp Nou, sinó que va créixer dins de l'entitat, sense cap fonament ni credibilitat, només per pur desprestigi.

Haver de patir i viure amb aquesta vergonya, o ets un paio amb l'esquena molt ampla i amb una personalitat a prova de bombes o t'enfonses en la misèria per sempre més.

Josep Guardiola va marxar capcot i sol, en una roda de premsa sense encís. Només cal recordar a Montjuïc les vergonyants pancartes insultant-lo. O la conversa habitual de carrer a on tothom tractava el seu canvi d'orientació sexual. O la seva relació més que professional amb Figo. Tot plegat una farsa, un escarni vergonyant. I tot, tot, sorgit de ments malaltes i putrefactes d'alguns de dins del club.

Han passat molts anys, una tornada triomfal de Josep Guardiola, i el to de sospita, de rebuig i d'insult es manté ben viu a Can Barça. Si Guardiola hagués estat un fitxatge, un personatge que hagués fet el gest d'aprendre català, de sotmetre's davant l'opinió pública a tota la gestualitat d'integració, avui Guardiola crec que tindria una estàtua, i seria la icona de la integració i del personatge idíl·lic per a qualsevol que volgués buscar un patró ideal perquè d'altres el seguissin.

Avui Guardiola segueix sent una persona menystinguda a casa seva. Periodistes, exdirectius, expresidents, socis del Barça, gent del futbol, anònims que s'atreveixen amb tot segueixen fuetejant-lo indiscriminadament per a vergonya de la resta, que no entén d'aquest odi visceral.

Avui Guardiola de jugador cobraria no menys de sis milions d'euros, acceptats per tothom. Seria un jugador idolatrat, respectat i posat com a exemple. I, si es digués José, encara ho seria més, perquè segur que el primer que hauria fet hauria estat integrar-se a la seva nova ciutat i aprendre el català, per respecte amb els que li paguen i amb els seus nous veïns.

Avui Josep Guardiola, per a molts als quals ens agrada el futbol, és un ídol i una icona del treball, la constància i el respecte a la seva professió. Avui vull que el Barça li torni a fer una repassada al camp, però m'agradaria que el Barça el respectés. Només això. Sense insults, sense mostrar-li un odi que no s'acaba d'entendre, impulsat per noms i cognoms, amb càrrecs i responsabilitat en l'opinió pública. I algun dia hauran de passar comptes del que segueixen fent.