Ha sepultat el semblant apocat de gendre servil, i ha pres l'esguard impertèrrit del genet solitari que sobreviu als ravals d'una ciutat en ruïnes. Segurament per això, ja no remou una tendresa fraterna a les filles puritanes de casa bona, i sedueix les més irreverents de la platea mentre els mascles eructen adjectius viscerals quan el veuen marcar amb el gest suburbial de William Munny destrossant els corruptes al final d'Unforgiven. Així doncs, arribats a aquest punt de personatge tarantinesc, potser entendrem que va ser necessari l'any de Messi als llims de la melangia per enaltir avui aquest gladiador amb gest de porcellana, perquè encara que ens costi de creure, també estava obligat a deambular entre els propis fantasmes per tornar amb la pell marcada del que ha après que la vida, a pesar de la tenebrositat dels seus clarobscurs, val la pena encarar-la amb el posat triomfador del soldat que només veu la derrota en la pròpia rendició.

De tota manera, el que engrandeix la figura del que no li calen Pilotes d'Or per eixamplar les pròpies, és que a pesar d'aquesta mirada desafiant, segueix amb l'honradesa esportiva del nen que va debutar un octubre del 2004 substituint Deco, i això significa, agradi o no a la central lechera, que ha detestat els tics llardosos del déu caigut que maneja l'estament arbitral amb fingiments amateurs i grunys neuròtics. Per això vull rememorar el periquito octogenari que assegut al meu costat aquella nit a l'estadi de Montjuïc em va etzibar sense vaselina: “Escolta nen, recorda el que et dic perquè tu ho podràs veure i jo no: aquest marrec de les grenyes serà millor que en Maradona.” No vaig dir res i el vaig mirar de reüll fent una apologia a la meva idiotesa juvenil, però amb el temps, sempre he desitjat en silenci que aquell bon home embolcallat amb una bandera de l'Espanyol hagi pogut comprovar de primera mà que tenia més raó que un sant: William Munny és insuperable.