No hi ha entrenament de qualitat per culpa de les lesions, i per culpa de les lesions es juga com es pot i se “sobreviu”. Es juga com s'entrena, sí, però els resultats no són només conseqüència del teu entrenament. També ho són de les teves decisions.

El Barça s'entrena com pot perquè a l'estiu va decidir muntar un equip amb un base tot i que “en calen tres en una plantilla de tretze jugadors”. I un fals base, Koponen, té la pensada d'anar a dormir quan es lleva el sol un dia que té festa. I t'has d'entrenar com pots perquè tens tanta força com a club que no ets capaç de canviar un partit fixat un diumenge al migdia a Bilbao després d'haver jugat el divendres a Kazan. I no és mala sort que Navarro es lesioni després de quasi 8.000 km de vol en quatre dies: és bona sort que no es lesioni també Oleson. La mateixa que tindràs si ara Koponen, forçat a fer la pretemporada jugant partits d'alta intensitat, no es fa mal. Jugadors a la mateixa posició sobreexigits i estressats: lesió crida lesió.

Hi ha els que hi ha en l'entrenament perquè tu, Barça, decideixes que Doellman vagi a fer la pretemporada, període fonamental per fer tasques de prevenció de lesions, amb Kosova. Ko-so-va. I es regira el turmell quan ja et faltava un interior. Quan ja te'n faltava un i en necessitaves un altre, no pas perquè Lawal, el pivot que avui no seria al club si no s'hagués lesionat en els Jocs, estigui lesionat. El necessitaves perquè a l'estiu vas decidir renovar un Dorsey encara convalescent de la lesió que es va fer a l'abril, que va coix i que sense el físic en condicions dóna el que dóna. I ara va i el que juga a dins, a fora i al mig se't trenca. La mala sort és com la sotana dels capellans, que sempre és prou llarga per tal que algú més s'hi pugui amagar.

De les teves decisions a aquestes lesions, i a sobreviure mentre el teu entrenador, que potser comença a pensar que a Kuban no s'hi estava tan malament, implora públicament perquè fa setmanes que et falten jugadors i aquí no ha arribat ningú fins abans-d'ahir.