Pot­ser un dels aspec­tes més enri­qui­dors de l'evo­lució del fut­bol ha estat la dis­mi­nució –que no eli­mi­nació– dels entre­na­dors que ho basen tot en la tes­tos­te­rona. Recor­deu allò tan comú de “... i ara, sor­tiu i des­tros­seu-los!”, o “hem de gua­nyar per collons!”. Lamen­ta­ble­ment, qual­se­vol que hagi tre­pit­jat un ves­ti­dor i s'hagi calçat unes botes de fut­bol sap de què estem par­lant i, segu­ra­ment, bona part del cos­tat més fosc del fut­bol tin­gui a veure amb aques­tes pràcti­ques tan des­a­for­tu­na­des.

El doble enfron­ta­ment Barça-Manc­hes­ter City ha estat tàcti­ca­ment tan ric que, pel bé del fut­bol, cal­dria un ter­cer temps perquè els entre­na­dors expli­ques­sin la vivència (no val la roda de premsa, ja que en aquest esce­nari són molt pocs els tècnics que reso­len les claus del par­tit). Escol­tar les refle­xi­ons dels que en saben sobre els exem­ples pràctics ens per­me­tria créixer a tots, afi­ci­o­nats i peri­o­dis­tes, però també als matei­xos juga­dors i a altres entre­na­dors.

Atenció. Uns pocs pri­vi­le­gi­ats van escol­tar les expli­ca­ci­ons de Pep Guar­di­ola sobre el canvi de pressió que va orga­nit­zar en el des­cans després de la lliçó que el Barça va donar als city­zens en la pri­mera part. En aquest període, el City va exer­cir pressió alta davant la sor­tida de pilota blau­grana, amb els extrems De Bruyne i Ster­ling sobre els late­rals Roberto i Digne, amb Silva i Agüero sobre els cen­trals Masc­he­rano i Umtiti i amb Gun­do­gan sobre Bus­quets. Un con­tra un. El Barça se'n va sor­tir perquè els cen­trals no van patir ofec i perquè amb qual­se­vol paret la sor­tida que­dava solu­ci­o­nada. En el minut 38, Silva i De Bruyne van can­viar les posi­ci­ons, els cen­trals del Barça van començar a rebre molta més inten­si­tat defen­siva i Guar­di­ola va orde­nar no mar­car Ser­gio. Això sí, quan anés a rebre la pilota, Fer­nan­dinho ani­ria per ell a tota velo­ci­tat. Amb Busi jugant d'esquena el City va robar pilo­tes i va crear perill, la qual cosa va pro­vo­car que el mateix Ser­gio endar­rerís la seva posició com a ter­cer cen­tral (un movi­ment habi­tual) per jugar de cara i sor­tir amb supe­ri­o­ri­tat. Ales­ho­res el Man­City va reple­gar files per pro­vo­car la sor­tida conduïda de Bus­quets. La tera­nyina de mig camp va pro­vo­car la recu­pe­ració de pilo­tes i la sor­tida al con­tra­a­tac i, a més, va allu­nyar Ser­gio dels inte­ri­ors i, sobre­tot, del tri­dent. A Messi, Ney­mar i Suárez, després del des­cans, no els vam veure. I ja sabem per què.

Luis Enri­que també va actuar. D'entrada, va sor­tir a jugar amb els cen­trals a cama can­vi­ada: Masc­he­rano, que és dretà, a l'esquerra i Umtiti, que és esquerrà, a la dreta. Va sor­pren­dre Guar­di­ola, perquè davant de la pressió alta els juga­dors bar­ce­lo­nis­tes gua­nya­ven temps amb la cama més hàbil. L'asturià, però, va des­fer la decisió després d'un quart d'hora. Per què? No ho sé inter­pre­tar. La veri­tat és que, mal­grat el canvi, el Barça va seguir domi­nant el par­tit.

Clas­ses par­ti­cu­lars que, al mateix temps, són una demos­tració d'amor al fut­bol. Trans­parència de conei­xe­ments per pro­vo­car l'exer­cici men­tal dels tècnics per ser cada dia millors. Com­petència sana. I si ells ens ho fes­sin saber, ho podríem expli­car millor. I tots seríem més bons. Si us plau.