Costa criticar

Un observa un petit des­propòsit al mig del camp i té ganes de ser crític, perquè el fut­bol del Barça, aquest que veiem dos cops per set­mana, anima a fer la crítica, perquè hi ha on com­pa­rar-lo. Però avui costa. Es fa difícil anar con­tra­cor­rent, espe­ci­al­ment perquè al final de l'exci­tant par­tit a Sevi­lla, a un també li va que­dar bon cos per l'espec­ta­cle difós.

Sí, aquest Barça no juga bé, fa un fut­bol que ho rifa tot a la ins­pi­ració dels tres del davant i fa patir, pel que va ser i podria seguir sent, perquè encara dis­posa de peces d'un valor inqüesti­o­na­ble que anys enrere van subli­mar el fut­bol.

Al marge de lli­bre­tes, colors i apri­o­ris­mes, el par­tidàs que ens van ofe­rir el Barça i el Sevi­lla diu­menge resis­teix qual­se­vol crítica. Si a un li garan­tei­xen aquest nivell, avui mateix s'aca­ben totes les entra­des per a la pro­pera jor­nada de lliga i les següents.

Aquest par­tit s'ha de mirar sense la samar­reta per enten­dre que el fut­bol ofert a Sevi­lla és el que empeny la gent al camp o a fer-se segui­dor d'un equip o d'un altre. Hi ha lli­bre­tes que pos­si­ble­ment han traït una essència o una manera de tre­ba­llar que era vàlida per gau­dir i reco­llir títols, però arri­bats a aquest punt, hi ha també molta gent que frisa amb aquest fut­bol, i no els podem impo­sar i qüesti­o­nar que el que a alguns encara ens sem­bla un model vàlid i que fa uns anys va ena­mo­rar el món, excepte als odi­a­dors de torn, està per sobre d'una altra manera que també és vàlida de gua­nyar, fer feliç la gent i reu­nir títols.

Diu­menge, molts culers van anar a dor­mir amb la sen­sació que havien pre­sen­ciat una altra obra d'art en con­junt, i que el seu equip quan s'ha d'arre­man­gar, ho fa millor que ningú. Per a tot­hom, es va tor­nar a con­fir­mar que jugant amb Messi, les coses somi­a­des són fàcil­ment abas­ta­bles.

El millor de la victòria al Pizjuán és impe­dir que el Madrid voli en soli­tari, i més encara quan l'Atlético s'ha des­pen­jat –en espera que en el derbi de la capi­tal es torni a reen­gan­xar–, i que en la nova atu­rada pels par­tits de selec­ci­ons, el joc del Barça i els mals resul­tats no ocu­pin les por­ta­des dels dia­ris i els debats tot­hora.

És el que hi ha: sem­bla una moneda llançada a l'aire, perquè tant et pot aparèixer un par­tit com el de Manc­hes­ter o un com el de Sevi­lla; per als segui­dors neu­trals, dues mera­ve­lles, però per als del Barça, un mal­de­cap un dia i una festa sense fre l'altre. Sovint, acos­tu­men a aparèixer més par­tits com els de Sevi­lla, però no hi ha cap garan­tia. Quan es pre­sen­ten, la festa és des­co­mu­nal, però quan no, no només hi ha dub­tes, sinó l'apa­rició d'una frase ja massa rein­ci­dent: a què juga aquest Barça, més enllà de fiar-ho tot als de davant?

Per sort, ara vénen dues set­ma­nes amb molta tran­quil·litat, perquè un resul­tat ho ha maqui­llat tot i a més ha anat acom­pa­nyat d'una enorme ale­gria, però és com si entre el fune­ral de Manc­hes­ter i la festa de Sevi­lla hi hagués massa poca distància i petits detalls, perquè les coses podrien haver estat radi­cal­ment opo­sa­des: que en el par­tit de la Cham­pi­ons, el Barça hagués mar­cat un segon gol o que ho hagués fet l'equip de Sam­pa­oli en la pri­mera part a Sevi­lla.