Un observa un petit despropòsit al mig del camp i té ganes de ser crític, perquè el futbol del Barça, aquest que veiem dos cops per setmana, anima a fer la crítica, perquè hi ha on comparar-lo. Però avui costa. Es fa difícil anar contracorrent, especialment perquè al final de l'excitant partit a Sevilla, a un també li va quedar bon cos per l'espectacle difós.

Sí, aquest Barça no juga bé, fa un futbol que ho rifa tot a la inspiració dels tres del davant i fa patir, pel que va ser i podria seguir sent, perquè encara disposa de peces d'un valor inqüestionable que anys enrere van sublimar el futbol.

Al marge de llibretes, colors i apriorismes, el partidàs que ens van oferir el Barça i el Sevilla diumenge resisteix qualsevol crítica. Si a un li garanteixen aquest nivell, avui mateix s'acaben totes les entrades per a la propera jornada de lliga i les següents.

Aquest partit s'ha de mirar sense la samarreta per entendre que el futbol ofert a Sevilla és el que empeny la gent al camp o a fer-se seguidor d'un equip o d'un altre. Hi ha llibretes que possiblement han traït una essència o una manera de treballar que era vàlida per gaudir i recollir títols, però arribats a aquest punt, hi ha també molta gent que frisa amb aquest futbol, i no els podem imposar i qüestionar que el que a alguns encara ens sembla un model vàlid i que fa uns anys va enamorar el món, excepte als odiadors de torn, està per sobre d'una altra manera que també és vàlida de guanyar, fer feliç la gent i reunir títols.

Diumenge, molts culers van anar a dormir amb la sensació que havien presenciat una altra obra d'art en conjunt, i que el seu equip quan s'ha d'arremangar, ho fa millor que ningú. Per a tothom, es va tornar a confirmar que jugant amb Messi, les coses somiades són fàcilment abastables.

El millor de la victòria al Pizjuán és impedir que el Madrid voli en solitari, i més encara quan l'Atlético s'ha despenjat –en espera que en el derbi de la capital es torni a reenganxar–, i que en la nova aturada pels partits de seleccions, el joc del Barça i els mals resultats no ocupin les portades dels diaris i els debats tothora.

És el que hi ha: sembla una moneda llançada a l'aire, perquè tant et pot aparèixer un partit com el de Manchester o un com el de Sevilla; per als seguidors neutrals, dues meravelles, però per als del Barça, un maldecap un dia i una festa sense fre l'altre. Sovint, acostumen a aparèixer més partits com els de Sevilla, però no hi ha cap garantia. Quan es presenten, la festa és descomunal, però quan no, no només hi ha dubtes, sinó l'aparició d'una frase ja massa reincident: a què juga aquest Barça, més enllà de fiar-ho tot als de davant?

Per sort, ara vénen dues setmanes amb molta tranquil·litat, perquè un resultat ho ha maquillat tot i a més ha anat acompanyat d'una enorme alegria, però és com si entre el funeral de Manchester i la festa de Sevilla hi hagués massa poca distància i petits detalls, perquè les coses podrien haver estat radicalment oposades: que en el partit de la Champions, el Barça hagués marcat un segon gol o que ho hagués fet l'equip de Sampaoli en la primera part a Sevilla.