Mes enllà del trident
Probablement fins d'ací uns anys no serem prou conscients de la fortuna que hem tingut –que tenim encara– de poder gaudir del joc extraordinari d'aquests tres fenòmens que configuren el que hem convingut a denominar el trident. Llavors, com han repetit els culers al llarg del temps, direm allò de “jo els vaig veure jugar”, perquè cada generació d'aficionats té les seves referències que, en general, coincideixen amb el moment en què van començar a freqüentar de petits el Camp Nou (o el vell les Corts, els més grans). La diferència és que fins ara sempre era en singular: “Jo el vaig veure jugar”, a Kubala, Ramallets, Cruyff, Maradona, Messi... depèn de cadascú. Ara, però, són tres –tot i que, sens dubte, Messi destaca per damunt de tots–. I reconec que en el cas de Luis Suárez jo mateix vaig expressar en aquestes pàgines els meus dubtes pel seu historial de comportament al camp, però afortunadament, ha demostrat que aquelles males pràctiques són cosa del passat o d'una joventut mal entesa.
Poden guanyar o perdre. Poden obtenir títols o no. Poden monopolitzar Pilotes i Botes d'Or o no. Però del que ningú pot dubtar és que quan estan fins ens ofereixen un espectacle difícilment repetible en un camp de futbol. Fins i tot quan perden, com va passar dimarts de la setmana passada a l'Etihad Stadium contra el Manchester City de Josep Guardiola, no deixen d'oferir engrunes del seu art, com el gol de Messi en el minut 21 fruit d'un contraatac magistral iniciat pel mateix Messi, seguit d'una cavalcada i d'una passada mil·limètrica de Neymar i culminat per l'argentí. En suma, uns primers trenta-vuit minuts que preludiaven un altre resultat d'escàndol com el que s'havia donat al Camp Nou quinze dies abans. No va ser així, perquè a partir del gol del Manchester City en el minut 39 l'equip va cometre molts errors i es va ensorrar.
Ara bé, el Barça de les darreres temporades (i ja en van moltes des que va començar l'actual cicle amb Josep Guardiola el curs 2008/09) no ha estat només Messi o el trident d'aquests últims dos anys. Darrere els tres cracs hi ha tota una filosofia del futbol –herència visible de Johan Cruyff– i de posicionament tàctic que comença al porter i acaba en aquesta davantera extraordinària, el bon moment de joc dels onze jugadors de camp i el plantejament de l'entrenador –també trobarem a faltar Luis Enrique–. Tot plegat resulta imprescindible perquè el trident arribi al màxim d'efectivitat. No hi ha trident si els altres vuit jugadors no estan a l'altura i també cal reconèixer, doncs, la seva aportació. I no hi ha trident, és clar, si els tres de davant no estan fins.
Gaudim, doncs, més enllà de les victòries o de les derrotes, d'aquest joc extraordinari que són capaços d'oferir-nos. I, en tot cas, cal que també Messi, Suárez i Neymar siguin conscients que el que fan vestits de blaugrana tots tres junts –i el molt que gaudeixen fent-ho– no ho podran repetir mai per separat o en un altre equip que no tingui les característiques de l'actual Barça. Més enllà dels resultats cal felicitar-nos, per tant, pel moment que estem vivint amb el trident i amb la resta de l'equip perquè potser demà ho enyorarem.