Posteriorment a la celebració dels Jocs Olímpics d'estiu (o d'hivern) se celebren des de fa quinze edicions els Jocs Paralímpics, que reuneixen esportistes que tenen alguna discapacitat física o sensorial: discapacitat motriu, amputacions, ceguera, paràlisi cerebral... Es van fer per primer cop a Roma el 1960, on van participar quatre-cents atletes (i els primers d'hivern van ser a Örnsköldsvik –Suècia– el 1976 amb cent noranta-vuit atletes). Des del 1988 (Seül) se celebren sempre a la mateixa ciutat que els d'estiu i utilitzen les mateixes instal·lacions que els Jocs Olímpics. Els atletes amb deficiències mentals tenen els seus propis Jocs, els Special Olympics que es van fundar el 1968. A Rio van participar 4.359 esportistes de 160 països en vint-i-dos esports diferents.

Comparteixen amb els Jocs Olímpics els mateixos valors de l'esport (esforç, superació, competició, solidaritat...), però, sens dubte, de manera molt més intensa ateses les especials característiques dels atletes que competeixen. S'enfronten, però, a moltes més dificultats –i no només derivades de les discapacitats dels participants–, que tenen a veure amb una menor atenció mediàtica i d'assistència d'espectadors, la qual cosa es tradueix en la generació de menys ingressos, d'adaptació de les infraestructures (residències, transports...), la necessitat de col·laboradors esportius de suport (els guies dels atletes cecs, per exemple) i sempre problemes de finançament que a Rio van fer perillar la seva celebració. També el COE retribueix de manera diferent els atletes olímpics i els paralímpics. Així, en el primer cas, la medalla d'or individual es retribueix amb 94.000 euros, la de plata amb 48.000 i la de bronze amb 30.000; mentre que la retribució de les medalles en el segon cas és de 30.000, 15.000 i 9.000 euros, respectivament. Pel que fa als esports d'equip, la diferència es quadruplica: 50.000 euros, 29.000 i 18.000 per 15.000, 7.500 i 4.500 euros, respectivament.

En els Jocs Paralímpics de Rio, la participació espanyola va ser de 110 atletes (i 16 de suport), que van aconseguir 31 medalles (a Londres van ser 42, 10 d'or, i a Pequín, 58), 9 d'or, 14 de plata i 8 de bronze i es van situar en el lloc onzè del medaller final. La disminució de resultats és evident. La participació catalana va ser de 25 esportistes (i 7 de suport) que van aconseguir 11 medalles (10 individuals i d'equip). En suma, els atletes residents a Catalunya representaven gairebé la quarta part del total d'atletes de la delegació espanyola i van aconseguir més d'una tercera part de les medalles (en els Olímpics gairebé la meitat), la qual cosa dóna compte de la bona salut de l'esport olímpic i paralímpic català. I dóna compte també de l'atenció, la cura i la tradició que té l'esport a casa nostra. Aquest és també un tret diferencial que cal conservar i conrear, i fins i tot cuidar amb especial cura i suport en el cas dels atletes amb alguna discapacitat, perquè el país que volem cal que es fonamenti també en els valors de l'esport, sobretot esforç, superació, solidaritat i companyonia.