Dilluns, un any i mig després de la final de Berlín, punt de partida del cas de les estelades, la UEFA i el Barça, el club va exposar a Lausana davant el Tribunal d'Arbitratge de l'Esport la seva defensa basada en un gran argument central: la UEFA ha d'assumir que no pot estar per sobre del dret a la llibertat d'expressió, se suposa que de jerarquia una mica més alta que les normatives d'una competició de futbol. A aquesta mare dels ous hi havíem arribat els comuns mortals el mateix dia que vam tenir coneixement d'aquest dit de la mà negra, que no perquè la directiva la utilitzi per amagar algunes vergonyes deixa de ser certa. Als que governen el club, aquest cas els incomoda, i per això són al TAS, per anar sumant instàncies que derivin en una solució diplomàtica que ells anomenen “arribar fins al final” o, per contra, poder dir que han fet tot el possible. Ni buscar una solució diplomàtica ni fer tot el que sigui possible és menyspreable, però si realment es tracta d'arribar fins al final, potser va sent hora de fer-se una pregunta: si el TAS no resol implacablement contra la UEFA i l'ens continua fent valdre una normativa privada per aplacar un dret general, fins a quin punt el Barça en vol continuar sent còmplice? Anant al gra: estem disposats a deixar de jugar la Champions? Ai las! Si posem això sobre la taula, plouran llàgrimes lamentant que per culpa de les estelades ja no podrem ser campions d'Europa, allò que sembla que avui resumeix 117 anys d'història indissociables dels valors cívics, les llibertats nacionals i els drets universals.

Fa temps que defenso que és un error haver elevat la Champions a un altar gairebé místic, perquè és l'altar des d'on la UEFA et fa petit i submís per molt que bramis amb raó. En l'Eurolliga de bàsquet, ningú sancionarà una estelada. Perquè Jordi Bertomeu és català? No, perquè qualsevol norma s'escriu asseguts en una taula amb els clubs, que un dia van ser insubmisos amb la FIBA i van anar fins al final de debò.