La tendència censuradora del Barça
Encara estic garratibat pel que va passar dimarts amb l'anada i reculada de la prohibició de fer entrevistes a tothom que tingui un contracte professional amb el Barça. Amb la quantitat de directius blaugrana estretament vinculats a l'àmbit de la comunicació mai m'hauria imaginat que podrien tenir en compte un plantejament com aquest, de censura pura i dura. Encara dec ser massa ingenu, però m'estan fent obrir els ulls.
Hi ha hagut marxa enrere, però no ens la creurem mentre l'inspirador de la idea no sigui severament renyat. Hi ha una pràctica freqüent entre els polítics en el govern: llancen el globus sonda i, en funció de la resposta, modulen la pressa per implantar-la. Ves que no passi això mateix al Barça i l'aficionat es quedi sense altre periodisme que el dels sempre condicionats mitjans oficials. El pretext que es volia potenciar el paper de Barça TV és tan ridícul que valdria més que no l'haguessin esmentat. El Barça va fer fora els periodistes dels avions on viatja el primer equip de futbol amb l'excusa que es volia alliberar les places per a aficionats. Un any més tard, aquests aficionats han estat igualment expulsats de l'avió.
El Barça és un megaclub de futbol amb altres seccions professionals que també estan entre les millors del món. Tothom entendrà que s'apliquin uns criteris a les polítiques de comunicació del club i a les relacions amb els mitjans de comunicació. Però, per molt que hi hagi periodistes que no facin bé la feina –o no la facin com el Barça voldria que la fessin, que de tot hi ha– és inadmissible la censura generalitzada, com si tots fóssim la pesta. La batalla per l'audiència no té treva, l'esport ven i els espais s'allarguen més i més. I per omplir-los de manera barata, vinga tertúlia, més groga i rosa que esportiva.
S'ha atribuït a Pep Guardiola la paternitat de la llei seca amb els mitjans de comunicació. Sigui cert o no, Guardiola, Luis Enrique, Messi i qualsevol de les estrelles són treballadors, il·lustres però treballadors, als quals no correspon adoptar actituds que devaluen la imatge del club.
També convé que els mitjans de comunicació fem autocrítica sobre algunes informacions que publiquem. Però no ho farem. Per això veig el Barça capaç de tornar-se a plantejar un estirabot com el de dimarts. Perquè sap que una resposta col·lectiva no és possible: d'una banda, hi ha els interessos dels grups de comunicació, que no sempre són coincidents amb els del bon periodisme. De l'altra, els periodistes no sempre fem prevaler la informació al davant de conservar la nostra parcel·la i no molestar les nostres fonts.