La resposta del conseller delegat de l'Espanyol, Ramon Robert, al capità de la plantilla, Víctor Sánchez, està feta des de la supèrbia. El futbolista va explicar després d'un partit que el club li havia promès verbalment durant l'estiu una millora de contracte que no s'havia fet efectiva, i va assegurar que se sentia dolgut. D'acord que Víctor Sánchez no va triar el millor moment per queixar-se, però, com a atenuant, entenc que quan surts del vestidor emprenyat perquè l'equip no se n'acaba de sortir, vomitis allò que t'amoïna. En calent, una errada. I ja està.

No comparteixo la resposta, també pública, del dirigent retraient al capità precisament això, que s'hagués queixat davant els mitjans de comunicació. Allò de “tu no m'ho pots dir, però jo sí que et puc respondre, perquè sóc el teu cap”. No estem davant d'un jugador, dels molts, que han arribat aquesta temporada i que s'han instal·lat en el sostre salarial de la plantilla. És ben bé el contrari. Víctor Sánchez és avui dia el referent de la plantilla a dins i fora del camp. És el jugador que més minuts ha jugat amb Quique Sánchez Flores. De fet, ho ha jugat tot, al mig del camp o de lateral. Mereix que un club que ara fa bandera del seu sanejament econòmic compleixi la seva paraula i anteposi la millora i ampliació de contracte del de Rubí a les altres operacions que esbomba les darreres setmanes.

És trist, però habitual, que quan una persona arriba a un alt càrrec d'una empresa, menystingui els treballadors que ja hi eren. Marcar territori des de la prepotència és un símptoma de treballar més per a un mateix que no pas pel bé del col·lectiu. Jo mano i tu calles, i ja diré jo quan toca parlar.

Durant la setmana també hem sabut que el club projecta una reducció dràstica del pressupost de la direcció esportiva. Sorprèn que un club en expansió esportiva retalli en aquest concepte; ara bé, tenint present que el pes de l'àrea se l'ha quedat l'entrenador, no tant.