Patrocinis
Han vist, no, la quantitat de publicitat gratuïta que l'acord amb el Barça ha reportat ja a aquesta botiga gegantina made in Japan? Tot i que la fita té menys mèrit pel fet de coincidir amb un d'aquests horribles parèntesis al servei de les seleccions i les seves coses –costellades incloses–, l'acord ha estat la gran notícia futbolística de la setmana –de la laboral, la que acaba divendres, vull dir, que avui juga Messi i hi ha derbi madrileny–, i ha servit perquè ja ho sabem tot de l'empresa i, sobretot, del seu amo. Tot el que es pot saber, és clar, com toca en aquests casos. Com ara que és un senyor que es diu Hiroshi però a qui també anomenen Miki –ni Mickey ni Miliki–, i que és la mar de trempat, i col·lega dels Piqué-Mebarak, i que té una gran superfície digital que ven de tot. L'acord s'ha celebrat com una gran notícia, sobretot pel contrast amb el patrocinador actual, una tirania multimilionària i islàmica que ha passat sis anys vinculada a un club de futbol que pretén ser més que un club en virtut dels seus valors, i al costat de la qual qualsevol empresari és un beatífic benefactor. És a dir, el nou acord s'ha celebrat –visca!– com una recuperació dels valors, aquella vella estafa.
Jo em sumo a la fervorosa celebració perquè no es renovi l'indigníssim conveni amb els qatarians, que recordin que primer eren una fundació com Unicef i de la nit al dia es van convertir en línia aèria, perquè el poder absolut tot ho pot i perquè, al soci, i tant que se'l pot enganyar. Però també recordo que no fa tant d'aquells enconats debats entre culers que sempre se saldaven amb la mateixa conclusió: la samarreta havia de seguir preservant-se virginal i intacta en nom dels valors, de manera que crida l'atenció, també per contrast, veure ara el consensuat entusiasme que desperta la signatura d'un patrocini, celebrat amb una efusivitat i uns desplegaments informatius abans reservats només als fitxatges dels cracs. I que sí, que molt millor una marca digital que una dictadura medieval, on va a parar. I que sí, que dóna molta pasta i és molt important. Però vaja, que els patrocinis ja donaven pasta i eren importants abans per a tothom menys per als culers, quan, mentre els altres s'inflaven a follar, el Barça s'entestava, amb l'assentiment generalitzat dels seus, a arribar verge al matrimoni. Que després es casés amb Qatar només fa que agreujar l'estupidesa que van ser aquells anys perduts de la nostra joventut.
Per cert, ara, com que l'admirat Piqué va exercir de Celestina en el nou arranjament, ja és moda parlar d'ell com a futur president del Barça. No és greu, tenint en compte que aquí es parla de qualsevol Gio dos Santos com un nou Messi en potència. I ho entenc, també per contrast amb el que hi ha. Però, home, no es precipitin. De veritat tenen tanta pressa perquè Piqué deixi d'exercir de millor central del món? De veritat no recorden com n'era de bo i de carismàtic què sé jo... Platini?