Quan pensem en l'ordre esportiu d'una futura república catalana, ho fem pensant sobretot en dos eixos. Un, el del potencial esportiu que tindria cada disciplina en l'àmbit internacional, una valoració que fem en gran mesura a partir del percentatge d'esportistes catalans en les seleccions estatals. I l'altre, la viabilitat i l'atractiu de la lliga catalana de cada esport, que es si fa o no fa el mateix paràmetre aplicat a l'engròs. Aquest doble eix és el que ens du a avançar que Catalunya seria potència en esports com el waterpolo i els hoqueis sobre patins i sobre gespa, o que en bàsquet i handbol tindríem més selecció que lliga. Passa, però, que aquestes conclusions surten d'una projecció de l'avui que descuida un factor que, no l'endemà mateix de la independència però potser sí al cap de deu anys, tindrà per força un pes que avui no podem mesurar: el del desenvolupament de cada esport en el marc del nou estat català. Per això, a l'hora d'imaginar-nos l'esport en el marc de l'estat propi, cal tenir en compte també les disciplines que des d'ara i des de ja fa un temps treballen molt i bé pensant en un demà gens abstracte. Un esport sobre el qual cal tenir els ulls posats en aquest sentit és el tennis de taula, que té al davant un cap de setmana estel·lar amb els partits dissabte del Borges masculí i el Balaguer femení en l'ETTU Cup i la disputa diumenge a la Salle Bonanova del torneig Ciutat de Barcelona, que celebra la 30a edició amb un cartell de luxe. Un cap de setmana, doncs, amb la llum que d'habitud té aquesta disciplina en uns quants països europeus, una realitat que clubs i federació treballen perquè pugui ser també la del tennis de taula de casa nostra. Un esport, recordem-ho, en què els clubs catalans van guanyar les primeres 25 lligues estatals fins que el poder va decidir que ja n'hi havia prou. Les lligues les van passar a guanyar a Granada i els clubs d'aquí es van anar aprimant, alguns fins a morir. La foto fixa diu coses, però la seqüència n'explica més.