Messi, Millo i els mercenaris
Diu Sèneca, al segon llibre Dels beneficis, que, en rebre'n un, el receptor agraït ja pensa com tornar-lo. No es pot pas dir, doncs, havent sentit el discurs de criatura amb sabates noves del senyor Millo en acceptar com un premi l'encàrrec de governar Catalunya, que el president espanyol s'hagi equivocat gaire. Saber triar els esbirros és una virtut principesca que Maquiavel aplaudiria, si hagués aprofundit una mica més el capítol d'El príncep que dedica als mercenaris.
El cas de Messi és diferent, perquè és més un príncep del seu temps que no pas un cortesà de províncies.
Em diuen, veus d'oïdes ben situades, que el jugador es troba a Barcelona com a casa i que sap que enlloc no tindrà un equip tan fet a mida. Reitero que parlo del jugador de futbol i que el qualifico de príncep d'aquesta època, perquè sense saber de gaire res fa duros a cabassos explotant fora mida una intel·ligència de camp de futbol admirable. ¿És una característica del nostre temps, aquesta d'aprofitar-se de la fam de la insubstància? No hem pas de pensar-ho. Roma mateix premiava els atletes i els gladiadors amb prebendes tan fabuloses com els centenars de milers d'euros per dia del jugador o la facultat de transformar l'estima pel país en la paga agraïda d'un polític de províncies.
Que l'amor de Millo és l'amor a Rita Barberà dels seus coreligionaris, ho demostren el seu periple polític i la corretja de transmissió que seguirà fidelment a partir d'ara.
Tornem-hi: el cas de Messi és diferent, perquè la seva identificació amb el club no va més enllà de la seva progressió futbolística. ¿Té alguna mena d'estima que pugui trair, Messi, pel significat del Barça? Hem de pensar que no pas més que la nostàlgia que sentim per l'edifici on vam créixer abans que uns nous plans urbanístics no l'enrunin. Els plans que Millo passa en net, no en dubtin.