Apunteu: el Madrid ha guanyat les Champions cromàtiques sense endur-se la lliga, mentre que el Barça, com a mínim, ha acompanyat cadascuna de les cinc amb el torneig ordinari, o millor encara, amb el happy ending del triplet. Aquesta dada ens desvesteix un axioma incontestable: el Madrid és capaç de vèncer sense identitat, tan sols necessita aplicar la fórmula d'aplegar jugadors resolutius i envernissar-los amb el carisma que la història li ha anat a favor, mentre que el Barça, agradi o no, ha remuntat en direcció oposada a la història i, per tant, ha abraçat l'èxit si abans ha decidit com arribar-hi.

Així doncs, partint d'aquesta dualitat d'estils, és comprensible que les alarmes fecundin quan presenciem el desús de la medul·lar per fiar-ho tot al trident, i com a conseqüència, els migcampistes empolainats de comparsa sofreixin una minoria numèrica que transforma el millor dels atacs amb la pitjor de les defenses. És per això que davant d'aquest carreró sense sortida, l'equip treu aigua de la barca i es refia que Messi camini descalç sobre el Tiberíades, i d'aquesta manera, ens excitem desgranant el seu miracle i obviem el problema que podem llegir entre les bambolines dels que confonen valentia amb protesta, agressivitat amb confrontació verbal, o brillantor amb la pedanteria del que no necessita ser pedant per deixar l'oponent amb el cul a terra i la moral devastada.

Per aquest fet esguardem el clàssic amb cert escepticisme, perquè si mimetitzem al seu patró de saltar al camp sense ofici ni benefici, ens posaran a mirar cap a la Meca, i si ens proposem jugar com nosaltres sabem, necessitem un canvi de mentalitat i una finor tàctica i tècnica que certes peces no semblen trobar. Això sí, no perdem l'esperança perquè tots sabem que aquests partits són els adequats per alternar la tendència d'una temporada, i que després d'un clàssic, els plors i els somriures poden agafar fàcilment el pont aeri.