La cita “el fi justifica els mitjans”, de connotacions innobles i perverses, s'atribueix a Niccolò di Bernardo dei Machiavelli quan, en rigor, l'autor d'El príncep no ho va escriure mai enlloc. I, entesa com una síntesi del seu pensament, la cita resulta simplista i inexacta.

Sigui com vulgui, Maquiavel és molt escaient avui: contra el Madrid s'ha de guanyar sempre. Aquesta és la màxima i, fins i tot, les maneres (respectant el reglament, perquè no som tramposos) es disculpen, o ja les discutirem un altre dia. A més a més, els rebem a sis punts... Guanyar és l'única opció.

I si, a més a més, firmem una exhibició colossal d'aquelles que engalanen la nostra història dels clàssics, com ara el 2 a 6, el 5 a 0 de l'etapa Guardiola i el 0 a 4 de l'any passat –el del rondo inacabable i amb Messi sortint l'últim quart d'hora per agafar ritme–, aleshores ho celebrarem brindant amb el millor cava, igual com vam fer en aquelles altres gestes inoblidables. De fet, nosaltres és molt difícil que guanyem un partit dels importants sense jugar molt bé, i encara menys contra un rival de la nostra mateixa talla. No descartem la golejada.

Em consta, però, que alguns de vostès estan desconcertats, amb el record del despropòsit d'Anoeta encara present i el regust desagradable del partidet d'Alacant (pel nivell mostrat, era difícil distingir entre els nois del planter i els jugadors –fets– del primer equip). I és que la falta de jerarquia dels suplents per substituir amb plenes garanties uns titulars que acumulen molt de desgast continua sent un problema.

Cal observar que la nostra formació de gala és avui la mateixa –sense Alves– que la que va guanyar la Champions a Berlín. Aquesta és una dada que diu molt del grau d'exigència màxima –tècnica i mental– que es requereix per jugar en aquest Barça del 4-3-3 amb uns migcampistes totals. És a dir: hi ha algú igual o millor que els nostres tres intocables del mig del camp? On juga?...

És veritat que, per causes diverses, entre les quals la saturació (comprensible) de Busquets i de Rakitic, l'equip ha perdut l'equilibri i a vegades es precipita. És una cosa puntual. Però sentir a dir que amb Luis Enrique el Barça ha perdut l'estil –una idea molt estesa, val a dir-ho– em sona igual que voler reduir el pensament de Maquiavel a aquella frase que ell mai no va pronunciar. És fal·laç.

Però avui no toca parlar d'això. En tot cas, el que toca és recordar que el Barça sap perfectament a què juga. Intensitat, pressió, línies juntes, combinació, desequilibri i –també– contraatac. La possessió ens identifica i el joc directe ens enriqueix... Una manera de jugar que va enamorar el món amb Guardiola a la baqueta i que, amb Lucho, ha evolucionat per tornar a fer del Barça el millor equip del planeta.

Avui guanyarem i la penya dels germans Padrós sortirà del temple amb la cua entre les cames una vegada més. Juguem a casa, tenim Messi i som el Barça. No és fanfarronada. És convicció, orgull i confiança en l'equip.