Sovint expliquem desenllaços de partits i competicions dient que la línia que separa la victòria de la derrota és molt prima, expressió cosina germana de la que afirma que un duel igualat es resol per “petits detalls”, ves a saber si casuals o causals. El Barça va estar molt a prop de guanyar dissabte al Madrid, però va estar molt lluny d'evitar el gol de l'empat de Sergio Ramos fallant en tot el que l'hauria impedit.

La vigília va sortir a la llum el presumpte frau fiscal de Cristiano Ronaldo, una filtració de Football Leaks que el cercle mediàtic espanyol més influent va interpretar de seguida venint a dir que, si el portuguès té problemes amb Hisenda com Messi, queda clar que aquí es tracta igual a tothom i que no hi ha cap mà negra contra el Barça i els seus futbolistes, i si n'hi ha també actua contra els blancs. Davant el descarat relat a mida, seria temptador teoritzar que avui la veritat o la mentida també estan separades per una “línia molt prima” i que la raó cau d'una banda o l'altra per “petits detalls”, però extrapolar els paràmetres amb els que intentem raonar el futbol a una realitat que no és cap joc seria ser còmplice dels mentiders, que d'altra banda no saben el favor que ens fan.

Per estrany que sembli, hi ha barcelonistes que neguen que el Barça pateixi, des de sempre i amb vigència, greuges discriminatoris de tracte i zel dels poders de l'estat espanyol. Diuen que cal defugir el victimisme i potser tenen raó, però del que no es pot defugir és de l'evidència que alguns jugadors del Barça han estat investigats i jutjats -i està bé que així sigui- per unes quantitats que, en el més alt dels casos, serien la quinzena part del que hauria defraudat Ronaldo, sense que en el seu cas el fisc espanyol hagi mogut un dit. Ben al contrari, li han hagut de venir a dir de fora, i encara així, el que s'ha obert no és la investigació, sinó el debat de si la investigació s'ha d'obrir. Qui ara tampoc ho vegi, és cec a voluntat i per sempre.