Lliga, ‘maria' i doble moral
Que nosaltres haurem d'eliminar el Bayern i que a ells, gràcies al seu segon lloc vergonyós, els tocarà la maria de torn? És molt probable. I què? Amb això ja s'hi compta. De la mateixa manera que un porter normalet com Kameni quan juga contra nosaltres es disfressa de Superman i, en canvi, contra ells, un davanter com Duje Cop, de l'Sporting, abans de xutar el penal de la seva vida a Chamartín, es disfressa de flam de vainilla i –en una imatge pròpia d'una peli dels germans Coen– es palpa la caròtide per prendre's el pols arterial. Cop portava escrit “fallaré!” a la cara i va enviar l'esfèrica als núvols...
Kameni i Cop simbolitzen aquell cúmul de detalls que, a banda d'aspectes essencials del joc, també ajuden a explicar els sis punts de diferència. Això, i el fet d'haver-nos deixat empatar penosament un clàssic de perfil baix que fins al gol de Suárez va ser molt igualat, però que amb l'entrada d'Iniesta vam passar a dominar completament. Els teníem agenollats, però Neymar i Messi els van perdonar. Després va passar el que va passar i ells ho van acabar celebrant amb una foto de grup eufòric al vestidor: un gest molt de la penya dels Padrós que evidencia complex d'inferioritat.
Avui a El Sadar comença la persecució. Els sis punts són recuperables. Ara bé, si el nostre fons d'armari no dóna la talla d'una punyetera vegada, no hi ha res a fer. Per guanyar la Champions cal que Neymar recuperi el gol perdut i que Suárez torni a ser el killer que coneixem, però per transitar per la lliga espanyola i, sobretot, per poder afrontar bé físicament i mentalment els partits decisius (i que no ens passi com contra l'Atlético), les rotacions de qualitat són imprescindibles. Els no habituals han de demostrar caràcter i jerarquia, atributs indispensables per jugar al Barça.
Què vull dir? Minut 50: el Chelsea perd 1 a 0 al camp del Manchester City. El seu tècnic, Antonio Conte, treu Pedro i posa Willian, i el brasiler revoluciona el contraatac dels blues, que acaben guanyant 1-3 (amb un primer gol de Diego Costa de 9 pura sang). Es tracta d'això, que les aportacions de Gomes, Denis, Turan, Alcácer... tinguin un pes específic real. La sensació que quan Luis Enrique substitueix un migcampista o un davanter dels titulars l'escenari empitjorarà segur, s'ha d'acabar. Això, un equip que lluita per guanyar-ho tot, no s'ho pot permetre.
El jutge Arturo Zamarriego, del jutjat número 2 de Madrid, va prohibir al diari El Mundo la publicació dels documents sobre l'escàndol fiscal de Cristiano i, molt animat, va instar la judicatura d'Alemanya a fer el mateix amb Der Spiegel, que també els publica. El Mundo ha desobeït sa senyoria i els alemanys encara riuen ara.
El Merengue leaks els ha esclatat als morros a Madrid. Mentre esperem a veure com actuen Hisenda, la fiscalia i l'Advocacia de l'Estat, assistim a unes demostracions de doble moral, des de tribunes i esferes de poder diverses, que farien enrojolar l'autor d'aquell aforisme llatí “Quod licet Iovi, non licet bovi”. Una mostra: el ministre de Justícia, Rafael Catalá Polo, apel·la a la presumpció d'innocència per a Cristiano: “S'haurà d'acreditar si els fets són certs” (4/12). Correcte. Però que distanciada, aquesta pulcritud en la forma, d'aquell: “Jo no sóc Messi; jo no he comès cap delicte fiscal”, pronunciat pel mateix Catalá amb to de menyspreu (14/6). Allò que és “lícit” per a Júpiter, no és “lícit” per a tothom...