Jugar a l'hora del vermut és una astracanada, l'últim invent dels interessats defensors del mercat global. Ja que justifiquen així tan arbitrària decisió, imaginem que ahir es devia produir una aturada massiva d'activitat a les platges de Califòrnia, a la quinta forca de la Xina i, de passada, als glacials de l'Antàrtida. Tots pendents de l'OsasunaBarça, segur, d'un desigual duel entre la superpotència del talent i un equip que seria de segona si algú mostrés encara prou seny per reduir la lliga a setze equips. Bàsicament, per descarregar calendaris atapeïts i muntar duels de noble competitivitat. Si el Barça es posa a jugar tal com és i com sap, hi ha pocs equips al món capaços d'aguantar-li el ritme de ball. El llenguatge del futbol viu d'evidències tan elementals com els consells de la iaia quan et recomanava abric perquè fora fa fred i et pots constipar. Així, t'acostumen a colar allò de “qui perdona ho acaba pagant” en un homenatge al pessimisme, desmuntable totalment si et molestessis a comprovar com està rendint el teu equip. Quan la realitat s'entesta a palesar la incontestable superioritat blaugrana, patir pel resultat és digne de tribuner. Cert que els noranta minuts ofereixen per sistema la generositat de concedir al feble alguna oportunitat d'èxit, com el xut al pal de vaselina de Sergio León; però, sense ser una ciència exacta, normalment el resultat acaba per rendir-se a la lògica dels mèrits aportats. Contra el fatalisme del culer tòpic, tradicional i que no s'esborrarà del mapa ni amb aigua calenta, la rotunda consistència dels fets. Ahir, a l'hora del vermut, només es tractava de perseverar en l'estil i mostrar la paciència necessària per abatre la resistència navarresa. Sabies, recolzada la certesa en generós argumentari, que el duel s'acabaria quan el Barça marqués el primer. I que, en un altre homenatge al diccionari planer, tancaries el tràmit tan bon punt caigués el segon. Com va ser, finalment. Pel camí, alguna assistència meravellosa de Messi i un favor concedit a Nauzet Pérez, que podrà explicar algun dia als néts com va negar un parell de gols fets als millors davanters contemporanis. Amb onze xuts en 45 minuts, 950 passades en total, un 75% de possessió a camp contrari i les imprescindibles dosis de toc, associació, energia i velocitat de l'esfèrica, el tràmit de migdia s'havia de resoldre sense patir. I qui vulgui patir, lliure és de fer-ho si prescindeix de les certeses que ofereix l'equip quan decideix ser coherent amb el seu tarannà. Després, ja al final, per certificar allò que resulta palmari dogma de fe, Messi es va encarregar de fer l'últim sota firma habitual, la que empetiteix comparacions i converteix en ridícules les voluntats de posar qualsevol al seu inigualable nivell, per molt que li puguin donar la Pilota d'Or o el govern li toleri frau fiscal de gran categoria per portar els colors que porta. El jutge Zamarriego hauria de promulgar ara un altre dictat, consistent a negar a l'argentí l'excelsa categoria de geni únic i irrepetible, prohibir-nos parlar d'aquest axioma inqüestionable en el món de la pilota. Ho tindria més difícil per dictaminar una ensopegada blaugrana quan l'onze juga com sap i va ser el cas a l'impensable hora del vermut. Messi cuina les braves, posa les escopinyes i, a sobre, té el detall de convidar-nos.