El poeta i el futbol
Fa uns dies vaig arribar al Saló de Descans del Teatre Municipal de Girona poc abans que comencés la representació de Who is me, un espectacle dirigit per Àlex Rigola del qual ignoro el perquè del títol en anglès, perquè és a propòsit d'un immens poema autobiogràfic, Poeta de les cendres, d'un italià anomenat Pier Paolo Pasolini, que, de fet, va escriure la seva poesia més bella en friülès. Enmig del saló hi havia un artefacte de fusta, del qual sortia la fressa d'uns cops que no identificava. No sé de quina manera s'instal·larà l'artefacte en un altre espai, però suposo que la situació serà la mateixa, i potser ara diré alguna cosa que no hauria de revelar a uns potencials espectadors. En fi, el cas és que, quan hi vam entrar, hi vam descobrir un actor, Gonzalo Cunill, vestit amb una samarreta de la selecció italiana de futbol que xutava una pilota que rebotia a les parets de fusta. Vet aquí els cops que sentíem abans d'entrar-hi. El muntatge em va colpir, perquè Pasolini mai no et pot deixar indiferent amb la bellesa i la ràbia de la seva poètica revoltada. Em va agradar molt com Gonzalo Cunill va fer present la paraula de Pasolini. Tanmateix, hi ha una cosa, potser una sola cosa, que em xerrica i que, fins i tot, em disgusta. No entenc per què l'actor va vestit amb una samarreta de la selecció italiana. No només perquè és nova i ben planxada, sinó pel mateix fet que sigui de la selecció italiana i, a més, amb el distintiu d'una marca comercial, que en aquest cas és Puma però que seria igual de qüestionable si fos qualsevol altra. Ho va escriure Pasolini a Poeta de les cendres: no se sentia identificat amb el nacionalisme italià, que, sota el feixisme, no havia tolerat els dialectes (com el friülès) en tant que símbols de la inacabada unitat del país on havia nascut.
M'explico més. A Pasolini li agradava moltíssim el futbol. Li agradava el que s'improvisava en un descampat als borgate (‘suburbis') de Roma: hi jugava quan va arribar a la ciutat a principis dels anys cinquanta. Li agradava el futbol com una cosa popular o, s'ha de dir, més aviat popularment masculina. Però també li agradava veure el futbol professional, i és així que va escriure un article en què parlava del futbol de poesia (el brasiler, aleshores imprevisible) i del futbol de prosa, que identificava amb la tàctica i l'estratègia desenvolupades en part dels equips europeus. Si Pasolini encara podia estimar el futbol professional era perquè a la seva època es fornia de jugadors de les classes populars que potser ascendien socialment, però que no s'havien convertit en una màquina de fer diners insaciable i fraudulenta.