Els supersticiosos em consideren tocat pels astres perquè m'he mofat del son etern dues vegades i mitja sense prendre mal. La primera conspiració va ser d'una caldera atrotinada que segons la doctora de la Vall d'Hebron que em va atendre amb escepticisme tràgic, em va abandonar a l'avantsala d'una mort avortada per un amic ben tornat al pis en el moment més oportú. Anys després de la combustió psicopàtica, el segon intent d'estrenar la daga va ser en la lluna de mel, quan l'endemà d'haver xalat d'un passeig amb helicòpter per Manhattan, els tabloides parlaven del xoc del mateix aparell contra una avioneta amb la conseqüent defunció dels que divisaven la grandiloqüència dels gratacels novaiorquesos. Finalment, a mode de traca, el mig decés va venir amb la inoperància nerviosa provocada per un Guillain Barré que em va convidar a lidiar amb caminadors, bastons i tota mena d'aparells ortopèdics, i així, aprendre de nou a fer anar el peu dret després de l'esquerre. En definitiva, he anat trampejant cada temptació d'abraçar la dama de blanc, i em sabia un home benaurat fins que m'he adonat que en els vuitens i quarts de la Champions de la darrera dècada, el Madrid ha evitat rivals recurrents com el PSG, la Juventus, el Bayern de Munic, el Chelsea, el Milan, el Manchester City, l'Arsenal i el Barça, que en les mateixes eliminatòries d'aquests deu anys s'ha enfrontat amb l'Arsenal (3), el PSG (3), el Manchester City (2), el Milan (2) i el Bayern (1), mentre que els servents de Florentino, en un intent bord de desmentir el tòpic, han patit el Manchester United el 2013 i l'Atlético de Madrid el 2015, un enfrontament que, tot sigui dit, el Barça ha perdut per duplicat el 2014 i el 2016. Així doncs, el resultat objectiu de la percepció generalitzada és aquest: Barcelona 13 - Real Madrid 2, i la conclusió és clara i concisa: el Real Madrid ridiculitza per reduccionista el mateix concepte de sort perquè ells, com jo amb la mort, juguen en la lliga dels que tenen un jardí botànic al paner.