Tecnologia
Amazon ha llançat un impactant espot per promocionar unes botigues físiques en què, gràcies a la tecnologia, no hi haurà cues perquè, de fet, no hi haurà caixers. L'anunci mostra com, si un té descarregada la preceptiva aplicació al mòbil, n'hi haurà prou fent passar un codi QR per un sensor en entrar a l'establiment, agafar el que vulgui i marxar. La màgia de la tecnologia fa la resta: des d'incorporar el producte al cistell virtual –o retirar-l'en tan bon punt el tornis a l'estanteria, si és que canvies d'opinió i no el vols– a carregar després el cost al compte bancari. Davant l'anunci, hi ha dues classes de persones: les que ens fascinem per l'avenç i la màgia, i els trompeters de l'apocalipsi que ja fan números sobre els llocs de treball que es destruiran. I sí, la de caixer de supermercat és a punt de caure en la mateixa obsolescència que ja va devorar tantes altres feines també víctimes de la tecnologia, de la de genet del Pony Express a la de projeccionista, de la de linotipista a la de pregoner, de la de copista a la de dependent de videoclub.
L'impacte d'Amazon va ser la setmana passada, i aquesta s'ha estrenat el vídeo com a suport tecnològic a l'arbitratge en partits de futbol. La prova pilot s'està fent al mundial de clubs, i ha generat sobretot confusió. Primer, va servir per assenyalar un penal que l'àrbitre no havia vist, però que estava precedit d'un fora de joc –acció que per ara no es preveu que sigui videoarbitrada– no xiulat, de manera que la jugada ha generat polèmica igualment. I en la semifinal entre el Madrid i l'Amèrica, l'àrbitre va anul·lar en virtut del vídeo un gol de Cristiano que primer havia donat per bo i després va recular i va tornar a fer que pugés al marcador.
Els retrets tenen, doncs, fonament, però negar-se que la tecnologia pugui reduir l'altíssim nivell d'error que es dóna en l'arbitratge d'un partit de futbol perquè un sistema encara a les beceroles presenta desajustos i brandant una suposada traïció a les essències és tan retrògrad com ho va ser al seu moment negar-se que totes les localitats en un estadi fossin amb seient perquè es perdia escalf. A més, en aquest cas, no ha de patir ningú per la feina: ni els àrbitres –en caldran més, per estar mirant el vídeo– ni tampoc els tertulians que viuen no pas de comentar el joc, sinó de les polèmiques. Perquè ja fa temps que sabem que la presència d'àrbitres als programes esportius no frena l'agosarament ni els escarafalls escandalitzats dels tertulians, i que, fins i tot davant les imatges en càmera lenta repetides en bucle, pots tenir dos àrbitres en un plató discrepant de tot. O no han sentit a parlar de la postveritat, tan de moda? És aquesta paraulota horrible que usen ara els postmoderns –benvinguts siguin, més val tard que mai– per fer-nos saber que gràcies a Trump i el Brexit han descobert que els fets, ai, pesen menys que les opinions. Un vici, aquest, que es dóna des de molt abans de Trump, el Brexit i la paraulota. Un vici amb conseqüències temibles i, el que és pitjor, sense evidències, fins ara, que pugui ser corregit per la tecnologia.