El Barça va acabar la temporada passada amb tres títols, però amb la constatació que la plantilla no estava a l'altura de l'onze titular i que la secretaria tècnica tenia deures pendents acumulats. Quatre mesos de competició no donen per certificar l'èxit o el fracàs de cap de les sis incorporacions que van arribar l'estiu passat, perquè tot és massa parcial i poc consistent, però el concurs dels nous ha deixat algunes pistes que ens poden ajudar. La més clara l'ha deixada Umtiti, l'únic dels nous que ha deixat ràpidament enrere el rol de suplent amb què van aterrar tots al Camp Nou. Potser sigui perquè el Barça necessitava un central des fa molts anys, des de l'adéu de Márquez i, encara més, amb el declivi físic de Puyol; o potser és que és el millor dels que han vingut en aquest temps. Molts tenen talent, però no tots arriben a demostrar-lo i molt pocs ho fan tan ràpidament. Probablement la seva actitud proactiva hi hagi tingut bastant a veure. Umtiti ja sintonitzava futbolísticament amb el Barça abans de firmar, ja tenia l'ambició i la convicció de triomfar al Camp Nou, i ja va ser capaç de posar fil a l'agulla de l'adaptació no només amb l'idioma, sinó amb els vídeos necessaris per entendre el joc del Barça, i en particular els moviments i les exigències de la línia defensiva. És clar, és gran, fort, àgil, intens, les guanya totes per dalt, té bona tècnica en la passada, visió de joc, facilitat per superar línies, aplom en situacions compromeses; sí, té moltes qualitats, però també estem parlant de compromís, d'adaptació i en definitiva de rendiment immediat. Umtiti és la primera gran notícia de la temporada; ho té tot per convertir-se en protagonista i per assumir galons dins l'equip, i tampoc ha de passar desapercebut que el seu bon rendiment ha donat peu a veure una de les millors versions de Mascherano en els últims partits. Però el central era només una de les tres grans necessitats del Barça abans de fitxar. Una altra era el descans del trident, que continua a la carpeta de tasques pendents, i la tercera era al centre del camp, on l'adéu de Xavi havia aprimat el pes i el protagonisme del migcampisme en el joc de l'equip. Aquí l'aposta és doble, amb Denis Suárez i André Gomes. El millor que es pot dir per ara és que estan discutint la titularitat de Rakitic, fins ara indiscutible. Gomes té el futbol del Barça a les botes, perquè té talent i condicions, però ve d'un altre registre i necessita temps per assimilar-lo; Denis el té al cap, el coneix, l'entén i l'interpreta a meravella. El seu partit contra l'Hèrcules en la copa evidencia el seu creixement i dóna una pista del que podria ser la segona gran notícia de la temporada.