El Barça va començar aquest 2016 contradictori i confús superant una indigesta cadena de derbis i el va seguir amb l'afició fotent-se de Txerixev, ase dels cops de la cagada que va deixar el Madrid fora de la copa. Menys va riure quan el club, més que un ídem i campió dels valors segons la versió oficial, va ser condemnat per delicte fiscal a canvi de l'exoneració dels dos últims presidents. També Messi ha estat condemnat per driblar Hisenda, i hem assistit a l'espectacle dels que li ho passaven per alt demanant implacabilitat i exemplaritat amb Cristiano, assenyalat ara per raons idèntiques, i dels que demanaven implacabilitat i exemplaritat amb Messi i miren cap a una altra banda amb CR7. Pilota d'Or, per cert, l'any en què ha evidenciat símptomes de decadència, superant no només Messi, sinó també Bale, molt més capital que ell en la Champions guanyada en un derbi madrileny en què bona part de la selecta afició culer va preferir alinear-se amb la dita revolució contra el tiqui liderada per Simeone. La revolució es va quedar sense títol, però el futbol més ranci sí que va aixecar l'Eurocopa: el Portugal del bell Cristiano va ser el campió més lleig des de la Grècia del 2004.

El Barça va guanyar un doblet de retrogust amarg perquè abans i després l'estil ha trontollat, adverteix escandalitzada una legió d'exègetes del futbol art que anaven amb l'Atleti a Milà. I ni el fitxatge de més fons d'armari ni el de Rakuten, presentat com un crac sideral, han redreçat la situació. Sort de Messi, i d'Iniesta, clamen. I dels olímpics Phelps i de Bolt, cal afegir. Tots ells veritats absolutes aquest any contradictori, confús i de retrogust amarg per als culers també pel triomf en el derbi milanès del Madrid, revifat per una victòria en un Camp Nou que volia homenatjar Cruyff i va acabar homenatjant Florentino, felicitat per vuit presidents del Barça, vuit, que aquell dia coincidien a la llotja. Els passa per no quedar-se a casa en lloc d'anar a guardar les aparences en virtut de la postveritat aquesta que és paraulota de l'any per al Diccionari Oxford. Elecció per a la qual no és que faltin motius. Mirin, si no, l'entrevisteta a Puigdemont a TV3 en el descans del Catalunya-Tunísia: li pregunten si aquest serà el darrer amistós de la selecció catalana i respon amb un gens concloent brindis al sol que el periodista interpreta com que “potser l'any que ve Catalunya ja jugarà com a nació i país oficial”. L'any contradictori i confús en què el que havia de ser el millor gol de Messi el va marcar de rebot Suárez, no podia tenir cirereta més adient.