Proclamava el Barça aquest cap de setmana en el seu web els deu desafiaments que té Messi en el vessant esportiu aquest 2017. Tot són uns anhels molt interessants i realment magnífics, però no ens enganyem: el veritable repte és als despatxos, on el club ha de garantir per escrit que el jugador segueixi més enllà del 30 de juny del 2018.

Malgrat que no caldria perdre els nervis, tots sabem que ja fem tard en aquesta tasca. Falta un any perquè Messi quedi lliure i pugui negociar amb el club que li vingui de gust, i el mateix període de temps perquè el Barça cometi l'error més greu de la seva història, pitjor que quan no es va fer fort en el cas Di Stéfano i que quan va deixar escapar el fitxatge d'Hugo Sánchez.

No crec que el club deixi que Messi marxi. Vaja, és que seria un escàndol i un error que s'hauria d'assumir amb una dimissió de tota la junta per la via civil o per la criminal. Però sí que inquieta que el 3 de gener del 2017 l'equip directiu de Josep Maria Bartomeu, tan reeixit en pactes i acostumat a menjar-se gripaus, els que calguin, no hagi sabut reunir els Messi a taula i aconseguir la signatura del millor jugador de la història. És molt inquietant, especialment perquè l'únic que genera el club són bones intencions, i des de l'altra part no hi ha cap comentari, ni ase ni bèstia per saber on som i per deixar de malfiar-nos de tothom i especular.

Vull que Bartomeu triomfi en aquest apartat. El Barça vol que el seu president guanyi aquesta partida, i no només se li permetrà que infli el pit tant temps com vulgui, sinó que es començarà a acceptar que va aprenent l'ofici de president, malgrat els forats negres que ha anat deixant des que va guanyar les eleccions l'estiu del 2015.

Potser ho acaba tenint més fàcil no només amb la renovació d'Andrés Iniesta, que fa uns dies demanava seguir en un pessebre fora d'hores (a les 20 h d'un divendres 30 de desembre) trencant qualsevol esperit de conciliar horaris familiars, sinó també amb la de Luis Enrique, l'altre maldecap que apareix en l'espectre mediàtic.

A diferència del silenci de Messi, sospito que el que envolta la renovació de Luis Enrique sona diferent. Ben estranys van ser fa dues temporades els comentaris d'un adéu quasi cantat que deixava anar davant els mitjans Luis Enrique, que va acabar renovant en el darrer revolt, quan Bartomeu havia de plegar com a president accidental per convertir-se en candidat a la presidència. Els fets ara són diferents, perquè en aquell moment Luis Enrique podia dir adéu amb un triplet a la mà, i ara ha de dir alguna cosa sense haver arribat a l'estiu, ja que aquest 2017 sí que acaba contracte i el 2015 no.

Veig més probable un acostament sense notorietat, sense focus ni filtracions en el cas Luis Enrique que en el de Messi. Per tant, no estranyaria que en el cas de l'entrenador alguna cosa s'hagi tractat o s'estigui a punt d'abordar, malgrat que aquest Nadal dos diaris anaven a fer gresca desmentint-se, com acostumen a fer, quan es referien al fet que l'entrenador no pot actuar com Guardiola i dur el club a un estat de nerviosisme.

Sí, malgrat que la cosa amb Luis Enrique sigui important, el que ens ocupa amb Messi és determinant. Ens farà consumir molta energia. Com en el cas dels merders amb la UEFA i FIFA, tot es pot solucionar o pactar, però la feina sempre cal fer-la abans. En la de Messi, potser les coses estan com estan perquè quan calia treballar algú no va complir. Que no ho haguem de pagar car.