Sempre he pensat que en la seva professió cadascú és, bàsicament, el fruit del context i del mestratge que ha tingut en els seus inicis. És evident que hi ha qui té un talent descomunal, però fins i tot els qui el posseeixen necessiten un entorn i uns preceptors adequats que estimulin correctament aquest tresor. Només així podrà acabar transformat en una obra que transcendeixi, evitant que s'esvaeixi de manera frívola i improductiva en termes de trasllat de coneixement. Aquesta reflexió m'ha revingut en llegir l'interessant monogràfic que la revista Panenka ha dedicat aquest desembre al futbol i el periodisme, amb el títol de “La extraña pareja”. A l'article Crònicas de un tiempo incierto, de Carlos Martín Río, es dona veu a diversos professionals per acabar obtenint una radiografia del present i del futur d'aquesta professió en la qual es dibuixen quatre grans eixos transformadors: l'espai, el temps, la tecnologia i la banalització (entesa com el triomf de l'espectacle, la gracieta per sobre del contingut en la informació). Molts periodistes esportius que ens vam iniciar fa tres dècades en aquesta feina sabem com s'ha evolucionat en aquests quatre aspectes i com ha condicionat el producte que ara s'està oferint (afortunadament amb força excepcions) sota l'etiqueta d'informació esportiva. Si em remeto a la meva experiència personal d'El Punt i, posteriorment en els inicis d'El 9, estic totalment d'acord amb l'afirmació de Ramon Besa que “la professió s'aprenia a la redacció”, respecte al que ell defineix un “corpus en què es gestionava la informació” i que tenia aquells elements beneficiosos de la concepció d'organització fabril, industriosa, de la feina: la d'un treball fet en equip. Del temps que es té ara per deixatar una notícia respecte a fa trenta anys no cal dir més del que tots ja sabem. Ara, en aquesta compressió del temps per redactar i llançar informacions sí que hi ha un aspecte que em sembla clau. Un text, abans de ser publicat, passava per diversos filtres (redactor, cap de secció...) que amb el seu mestratge et guiaven en la detecció d'errades, ja fossin vinculades al rigor periodístic, a l'estil, a la construcció del relat, etc., i et servia per créixer professionalment, et dotava d'unes bases sòlides, et feia conèixer perspectives diferents. No diré ni que aquesta pràctica ni que el rigor hagin desaparegut completament, però sí que la immediatesa i la nova organització periodística ha provocat que els filtres tinguin quantitativament i qualitativament menys pes. I això priva els que s'incorporen a la professió d'un procés d'aprenentatge vital.