Ni la sortida a la llum de la diferència de zel fiscal de l'administració espanyola entre Cristiano Ronaldo i Messi –sense que això vulgui dir que l'argentí no fos defraudador– o la resolució diferent que han acabat tenint les sancions de la FIFA al Barça i al Madrid en fan prou encara per fer caure de la figuera els que continuen trobant casual que al Barça se li hagin acumulat en poc temps tantes diferències de tracte d'instàncies superiors. Hi ha candideses –que potser no ho són tant– que mereixerien ser sacsejades fins a fer caure el lliri de la mà, però hi ha una altra mena d'innocència de la qual no voldries que es trenqués mai la bombolla que l'aïlla de la crua i complexa realitat. El món governat pel poder dels diners, el futbol convertit en un cau d'interessos i la temptació xinesa traient el cap com a punta d'iceberg d'un canvi d'ordre en l'economia mundial i el futbol globalitzat, van trobar rèplica abans-d'ahir al Miniestadi en els nens i nenes que es van empescar pancartes i càntics per demanar a Messi que es quedi al Barça. Veure infants combatent la complexitat del món des de la força del desig és una bella i poètica porta d'entrada al que s'intueix que serà la renovació de Messi: una qüestió de desig en la qual el club i el barcelonisme hauran de demostrar que estan disposats a tot el que calgui perquè es quedi. A pagar-li molts diners, és clar, però també a fer-li un entorn a mida on tot sigui del gust del millor jugador de tots els temps. Hi ha qui diu que l'entorn ideal ja el té. Discrepo.

A Messi hi ha prou coses que el disgusten per haver estat a punt de prendre partit en les eleccions de fa un any i mig. Les cartes que va guardar llavors són les que ara posarà sobre la taula per llegir les respostes del club a les seves peticions com la voluntat real que es quedi. Messi ha passat l'edat de la innocència i sap que aquesta directiva que no és del seu gust també és fruit d'un desig, no expressat amb pancartes d'infants sinó amb vots de socis.