La lluita per dominar l'ATP ha començat
La temporada ATP es presenta apassionant i amb moltes incògnites pel que fa a la lluita pel carro gros. Un dels grans interrogants és saber com encaixarà Novak Djokovic el fet d'haver perdut contra tot pronòstic el número u en un segon semestre del 2016 per fregar-se els ulls. La primera conseqüència de la seva baixada d'intensitat va ser el trencament amb el seu tècnic Boris Becker, amb qui havia obtingut un bon grapat d'èxits. Becker va dir que Djokovic no s'havia entrenat prou i que aquesta va ser la causa de tots els mals. També va dir que la influència del coach espanyol Pepe Imaz era negativa. Tot plegat va desembocar amb el final de la prolífica relació Djokovic-Becker que només pocs mesos abans s'intuïa indestructible. Vist des de fora i analitzant la voracitat habitual del serbi, no seria gens estrany que, esperonat per la pèrdua del tron, fes un cop de puny damunt la taula i tornés amb tota la força del món. De moment, va salvar cinc pilotes de partit contra Verdasco en les semifinals i ahir va ser campió brillant a Doha en la primera final contra Andy Murray del 2017. El primer gran termòmetre per saber de quin peu calcen els elegits, però, serà l'obert d'Austràlia
És evident que Andy Murray, el nou número u, afronta el curs hipermotivat perquè li va costar molt arribar allà dalt. Pel seu caràcter i pel trajecte tennístic que ha hagut de seguir abans d'enlairar-se definitivament a pesar del seu talent innat, res fa pensar que hagi de caure en el parany de l'autocomplaença. El seu segon semestre va ser brutal. Serà difícil que mantingui un to tan extremadament elevat –ho va guanyar gairebé tot tret de l'obert dels EUA–, però de motivació i talent no n'hi falten. Si les lesions respecten Rafa Nadal també es posiciona amb capacitat de recuperar el seu nivell i lluitar pels grans títols. El to físic i mental que ha mostrat fins ara el ressituen. En l'exhibició d'Abu Dhabi es va tornar a veure la seva dreta cargolada excelsa, tot i que a Brisbane va claudicar en els quarts contra Raonic, canoner oficial del regne. A Stan Wawrinka mai se'l pot descartar –com qui no vol la cosa ja ha guanyat tres Grand Slams–, mentre que Roger Federer, que ha exhibit un bon rendiment en la copa Hopman, és un capítol a part. Sempre és un espectacle, però l'edat i les lesions minimitzen les seves possibilitats de guanyar un Grand Slam. No s'endú cap torneig gran des Wimbledon 2012. Un nou títol major seria un colofó brutal a la millor carrera de la història i un plaer per als aficionats, que agraeixin el joc estètic i ofensiu del suís. Encara que no guanyi segueix agradant i generant adhesions incondicionals.