Messi, botifarra i diplomàcia
Rellegint el llibre Modernitat líquida del pensador social polonès Zygmunt Bauman, mort aquesta setmana, entre diverses frases subratllades veig aquesta: “Crear sempre implica transgredir una norma” (pàg. 218). Encara que sigui treta de context, m'he atrevit a manllevar-la per introduir el relat d'una creació futbolística majestuosa.
Dimecres, 11 de gener. Camp Nou, minut 78 d'un partit jugat a un nivell que haurem d'elevar si volem eliminar el PSG. Davant mateix de la meva localitat de tribuna es produeix una falta a la frontal de l'àrea de l'Athletic Club. La posició és propícia per buscar l'escaire dret. El porter Gorka Iraizoz ordena una barrera amb cinc homes que tapen el flanc dret i ell es col·loca al mig de la porteria, per tenir possibilitats d'arribar als dos escaires i crear dubtes al llançador.
Qui executa és Leo Messi, l'artista sempre disposat a “transgredir una norma”, a sorprendre, a crear. El 10 del Barça colpeja la pilota magistralment... i el temps s'atura: l'esfèrica desapareix i es torna a fer visible a l'únic lloc on era inimaginable que pogués aparèixer, acaricia la base del pal esquerre i, sense demanar permís, entra a la porteria. El porter queda petrificat. Gol! Pura màgia. Una seqüència grandiosa per a la història. Al·lucinat –una vegada més–, em frego els ulls i mentre aplaudeixo encara em sembla més ridícula la imatge de Cristiano a Zuric, escandalosament coronat per l'establishment amb el The Best...
La botifarra i la diplomàcia
A propòsit. Us imagineu Gerard Piqué, amb tota la seva planta i el seu bon anglès, agafant el micròfon i fent un Meryl Streep de l'estil: “Ladies and gentlemen, tot i haver de preparar un partit important de copa, hem volgut ser aquí, a Zuric, per representar el Barça i fer-nos la fotografia de l'onze ideal de la FIFA al costat del millor jugador del món, que, com ja saben tots vostès, no és cap altre que el nostre company Leo Messi”... Hauria estat memorable!
Se n'ha fet un gra massa amb la plantada dels nostres jugadors a la party de la Florentino Infantino Football Association, és a dir, l'actual FIFA. L'esportivitat es demostra al camp, felicitant el rival després d'acabar el partit. D'acceptar les derrotes amb honorabilitat ningú no ens ha de venir a donar lliçons. Que prou que hem aguantat i que aguantem. Que parteix d'una rebequeria? Potser sí. Però les actituds pusil·lànimes que s'estilen per part del club arran d'injustícies flagrants a mi em fan bullir la sang i interpreto la no presència com una gran botifarra a la FIFA, i tot el que representa.
Que el fet de no haver assistit educadament a la festeta d'Infantino (que, per cert, ha colpejat els clubs al fetge amb el seu estrambòtic mundial de 48 seleccions) pot tenir conseqüències? I què més ens poden fer que no ens hagin fet ja? Perquè, emocions a banda, aquí el tema clau és el que fa referència a la musculatura diplomàtica o, dit en paraules de qui va ser secretari d'estat dels EUA, Henry Kissinger, a la manera d'actuar per “influir i limitar el poder de l'enemic”. La junta directiva del Barça (totes) ha de tenir la capacitat i la intel·ligència per garantir que la influència del club en els màxims organismes del futbol estatal i internacional estigui en consonància amb la seva grandesa. Avui, el lobby Barça és inexistent a Europa, i a les Espanyes se'ns riuen a la cara reiteradament. Això sí que és preocupant.
