La directiva del Barça segueix complint amb la màxima que ha fet del club una marca admirada fins a l'infinit i més enllà: la de donar espectacle. A la seva manera, és clar. És a dir, sense entendre que es tracta de donar-lo a la gespa i entre el minut 0 i el 90 i escaig de partit. La successió de meravelles d'aquesta setmana, per exemple, seria pròpia dels germans Marx si no fos que és més aviat un drama almodovarià, és a dir, una comèdia involuntària. El que sí que té és un mèrit enorme: no tothom és capaç de generar una cadena tan magnífica de desastres institucionals.

La junta és incapaç de posar ordre. No ho fa quan, contra el criteri del club, Piqué opta per la conspiració arbitral com fem els aficionats sempre que, amb desavantatge en el resultat o amb el cul del Madrid perdent-se de vista en la classificació, es comença a albirar la tragèdia. I no ho fa quan, també d'esquena al club, els jugadors decideixen no acudir a l'avorrida gala de la FIFA. La directiva va per un carril i calladeta, la plantilla pel carril contrari i a tothom li sembla bé el desordre jeràrquic perquè als jugadors els devem uns quants espectacles dels que proporcionen felicitat i títols, mentre que aquests directius només ens subministren –això sí, en dosis industrials– material per a la riota i l'enrojolament.

Es tracta d'una junta mancada d'autoritat moral, incapaç fins i tot de limitar-se a transmetre amb naturalitat un missatge tan cristal·lí i universal com que Messi és el millor del món i el volem aquí per sempre i ningú ha de patir perquè la del Barça i el 10 és una llarga i feliç història d'amor perfectament verificable. No, en plena histèria per la renovació de l'argentí es veu que calia apel·lar a un presumpte sentit comú a l'hora de renovar-lo, que és el que va fer dimecres el CEO del Barça, Òscar Grau. El sentit comú del qual la junta no ha donat senyals ni a l'hora de configurar una plantilla descompensada, ni a la de rebre una sanció i no poder fitxar per haver ignorat els avisos que vulnerava la normativa ni a la de convertir el club en el primer a ser condemnat per delicte fiscal. I es veu que calia fer afirmacions matisades relativitzant el pes de Messi ara que més pes relatiu –encara– ha adquirit, com va fer ahir el ja exdirectiu Pere Gratacòs dient que Messi seria menys Messi sense Iniesta, Neymar et al. Una frase tan indiscutible com fora de lloc amb la mare de totes les renovacions en stand by. I sembla que era imprescindible, quan va començar l'esbroncada a Twitter, acomiadar Gratacòs com si hagués comès un pecat capital en comptes d'haver fet una afirmació no per inoportuna menys certa, i que el mateix Messi ha fet algun cop. La junta, però, en argumentar el cessament, i en l'enèsima giragonsa desarticulada –com és sempre la seva política comunicativa–, va trobar necessari aclarir que no la subscriu. Que vagi amb compte, no sigui que, a còpia d'espectacles extemporanis i canvis de ritme consistents a passar del mutisme a la sobreactuació més histriònica com qui prem un interruptor, Messi comenci a pensar que el prenen per ximple i al final s'emprenyi de veritat.