La direc­tiva del Barça segueix com­plint amb la màxima que ha fet del club una marca admi­rada fins a l'infi­nit i més enllà: la de donar espec­ta­cle. A la seva manera, és clar. És a dir, sense enten­dre que es tracta de donar-lo a la gespa i entre el minut 0 i el 90 i escaig de par­tit. La suc­cessió de mera­ve­lles d'aquesta set­mana, per exem­ple, seria pròpia dels ger­mans Marx si no fos que és més aviat un drama almo­do­varià, és a dir, una comèdia invo­luntària. El que sí que té és un mèrit enorme: no tot­hom és capaç de gene­rar una cadena tan magnífica de des­as­tres ins­ti­tu­ci­o­nals.

La junta és incapaç de posar ordre. No ho fa quan, con­tra el cri­teri del club, Piqué opta per la cons­pi­ració arbi­tral com fem els afi­ci­o­nats sem­pre que, amb des­a­van­tatge en el resul­tat o amb el cul del Madrid per­dent-se de vista en la clas­si­fi­cació, es comença a albi­rar la tragèdia. I no ho fa quan, també d'esquena al club, els juga­dors deci­dei­xen no acu­dir a l'avor­rida gala de la FIFA. La direc­tiva va per un car­ril i calla­deta, la plan­ti­lla pel car­ril con­trari i a tot­hom li sem­bla bé el desor­dre jeràrquic perquè als juga­dors els devem uns quants espec­ta­cles dels que pro­por­ci­o­nen feli­ci­tat i títols, men­tre que aquests direc­tius només ens sub­mi­nis­tren –això sí, en dosis indus­tri­als– mate­rial per a la riota i l'enro­jo­la­ment.

Es tracta d'una junta man­cada d'auto­ri­tat moral, incapaç fins i tot de limi­tar-se a trans­me­tre amb natu­ra­li­tat un mis­satge tan cris­tal·lí i uni­ver­sal com que Messi és el millor del món i el volem aquí per sem­pre i ningú ha de patir perquè la del Barça i el 10 és una llarga i feliç història d'amor per­fec­ta­ment veri­fi­ca­ble. No, en plena histèria per la reno­vació de l'argentí es veu que calia apel·lar a un pre­sumpte sen­tit comú a l'hora de reno­var-lo, que és el que va fer dime­cres el CEO del Barça, Òscar Grau. El sen­tit comú del qual la junta no ha donat senyals ni a l'hora de con­fi­gu­rar una plan­ti­lla des­com­pen­sada, ni a la de rebre una sanció i no poder fit­xar per haver igno­rat els avi­sos que vul­ne­rava la nor­ma­tiva ni a la de con­ver­tir el club en el pri­mer a ser con­dem­nat per delicte fis­cal. I es veu que calia fer afir­ma­ci­ons mati­sa­des rela­ti­vit­zant el pes de Messi ara que més pes rela­tiu –encara– ha adqui­rit, com va fer ahir el ja exdi­rec­tiu Pere Gra­tacòs dient que Messi seria menys Messi sense Ini­esta, Ney­mar et al. Una frase tan indis­cu­ti­ble com fora de lloc amb la mare de totes les reno­va­ci­ons en stand by. I sem­bla que era impres­cin­di­ble, quan va començar l'esbron­cada a Twit­ter, aco­mi­a­dar Gra­tacòs com si hagués comès un pecat capi­tal en comp­tes d'haver fet una afir­mació no per ino­por­tuna menys certa, i que el mateix Messi ha fet algun cop. La junta, però, en argu­men­tar el ces­sa­ment, i en l'enèsima gira­gonsa des­ar­ti­cu­lada –com és sem­pre la seva política comu­ni­ca­tiva–, va tro­bar neces­sari acla­rir que no la subs­criu. Que vagi amb compte, no sigui que, a còpia d'espec­ta­cles extem­po­ra­nis i can­vis de ritme con­sis­tents a pas­sar del mutisme a la sobre­ac­tu­ació més his­triònica com qui prem un inter­rup­tor, Messi comenci a pen­sar que el pre­nen per xim­ple i al final s'empre­nyi de veri­tat.