Messi i el demà, un debat innecessari i la gent intranquil·la d'allò més. Hi ha qui no sap estar al cim del futbol mundial. Messi ho és tot per a la història recent del futbol i encara més per als seguidors del Barça. És la passió, és l'ADN Barça, és el triomf del treball personal i de l'esforç, de la humilitat i del col·lectiu, per això als quatre vents cal dir que en parli tothom qui vulgui, és la diversitat del club, la universalitat, la democràcia, ser crític amb tot i tothom; si no, la resta és el triomf de l'amo. Sigui l'amo xinès, indonesi o d'una empresa fosca amb comptes clars que provoca terratrèmols i mil negocis més.

Si darrere d'un club hi ha un milionari del totxo o del petroli o d'una multinacional, aquest compra i ven jugadors com si fossin joguines, i massa vegades sembla o fa sospitar, en la lliga espanyola o arreu del món, que la sort sempre els és favorable en sortejos, decisions de periodistes atorgant premis que els aficionats mai no donarien, arbitratges i voluntats de tota mena. Al Barça mai de la vida hem de tenir aquest perfil.

La premsa del Madrid, la caverna, està nerviosa, els donen premis i atorguen mèrits que ningú els reconeix. L'afició veïna de l'Atlético creix i els seguidors de la majoria d'equips de la lliga espanyola creuen que els blancs no immaculats tenen patent de cors per a tot. Alhora, a l'Espanya profunda l'equip més seguit per les noves generacions és el Barça.

La passió no es canalitza, no es dirigeix, no és raonable, per això quan la gent va al futbol o el mira per televisió vol veure espectacle, genialitat, conjunt, identificació. I aquí no hi ha color entre la simfonia del Barça i un Messi que sembla Mozart, creatiu i rebel, amb un equip Panzer, fort i resolutiu que no juga a res però abat l'adversari.

Messi és el premi dels Déus per al Barça, rebel i creatiu, que li va donar tot en una jugada insòlita de risc que cap altre club es va atrevir a fer. Per això un i altre són diferents en la igualtat de la resta de jugadors i clubs del món.