Àlex Crivillé es va posar en un fangar dient que aquí qui paga impostos és burro i n'ha volgut sortir capgirant la frase: “El burro sóc jo.” Un cas més de qui parla sense pensar i ha de córrer després espantat a tirar-hi sorra, però també un cas més d'oportunitat perduda, perquè tampoc ha estat aquesta l'ocasió que algú que ha guanyat molts quartos hagi aprofitat el micròfon que té al davant per dir-ne quatre de ben dites de la relació amb el fisc que, en el cas del pilot de Seva, somiaríem així: “Sí, he pagat sempre el que em tocava, però no en puc estar satisfet. Potser sí que els meus impostos han servit per fer hospitals, escoles i carreteres, però no m'ho sembla quan veig tanta corrupció, pillatge i lladronici. A més, pago des d'una nació espoliada i em regira que els meus calés serveixen per fer autopistes en terra de ningú i aeroports on només hi aterren ocells, mentre aquí la manca de trens amb cara i ulls és el pa de cada dia.

Em cansa que, en parlar de fiscalitat, ho fem sempre de la primera meitat del cercle, la que ens ha gravat al cervell que Hisenda som tots i que la llei s'ha de complir, i mai de la segona, la que hauria de vetllar perquè ser de debò tots i pagar com la llei mana derivi en un repartiment just, equilibrat i d'esperit col·lectiu que faci que sí, que després d'haver-te jugat la vida en cada revolt, puguis estar orgullós de ser també el campió dels contribuents. Jo he complert, ells no. I ho dic alt i clar en nom dels molts que no tenen altaveu per dir-ho.” I la platea que l'ha estomacat, l'aplaudiria dempeus ni que la declaració fos mentida. Però estem lluny d'això, perquè una gran figura del motor sol anar per lliure des de molt abans, des d'aquella moto que Crivillé ja tenia deu anys abans de tenir edat per conduir-la i que no deuria ser pas per circular pel passadís de casa seva. D'aquell llibertinatge, aquesta filosofia. “Ruc qui no estafa”, diu aquest ase que ho és dels cops pel que ha dit de mal, però també pel que ni li ha passat pel cap dir de bé.