No tinc cap dubte que Joan Oliver ho ha fet molt malament al capdavant del Reus. Són irrefutables els números vermells i creïbles les veus que apunten que la bunquerització del propietari és el fidel reflex del distanciament de l’entitat amb la ciutat, com si un club de futbol pogués prescindir de la proximitat social i l’arrelament territorial. Però, amb tot, no en faig prou per explicar que el Reus hagi acabat exclòs de la lliga en ple curs. No em crec que siguem davant del cas més greu de mala gestió des de la creació de la LFP, ni que el futbol espanyol no hagi tingut, des que el 1935 va plegar el Logronyo tres anys després que ho fes el Catalunya, clubs prou endeutats per deixar la competició a mig fer. El Reus té nous propietaris i un projecte que no inclou, com sí que passa en contrades espanyoles, cap administració abocant-hi diners públics. Però allà on altres troben paciència, amb el Reus hi ha hagut pressa. Em ve al cap aquella gran senyera catalana desplegada de cap a cap de l’estadi reusenc una setmana abans de l’1 d’octubre del 2017, un fet gens punible que fou, però, multat amb 60.000 euros pel comitè de competició, que presidia un catalanòfob confés. Assetjats per això com ho estem cada dia, no veig per què caldria descartar que, des d’aleshores i la posterior frase d’Oliver –“tot i que Catalunya s’independitzi, la LFP no ens pot treure de la lliga”–, el Reus hagi estat un objectiu a abatre. No oblidem que el seu odi és gran i la nostra capacitat de relacionar coses que ens passen amb raons ocultes sota entrellats tècnics, petita.